La gran alegria general pels resultats de les eleccions holandeses s'assembla al consol d'un malalt terminal que ha passat una bona nit. Els feixistes de Geert Wilders amplien la seva base electoral i guanyen cinc escons, els liberals en perden cinc (probablement els mateixos que guanyen els xenòfobs), la socialdemocràcia surt derrotada (el mateix que aquí i que a tot arreu) i el creixement dels verds és un lleu consol: el que s'ha dit, una millora en un procés letal.

Holanda no pot evitar ser tan petita mentre que a França, Polònia, Alemanya, Gran Bretanya o els Estats Units -molt grans- es mouen amb absoluta impunitat dels supremacistes blancs, els teòrics de la raça superior, l'esperit retràctil i desconfiat i el tancament de ments i fronteres. O el tuf a ciri nacionalcatòlic. Fins i tot a Holanda estaran al parlament un partit musulmà, reactiu (i probablement reaccionari) i uns rigoristes de la Bíblia, que no sonen gens bé. El corriment dels socialistes cap a posicions liberals els ha donat als liberals l'excusa perfecta per anar més a la dreta fins a coquetejar amb el simple feixisme, més o menys postmodern, no porten ni les guerreres ni el pas de l'oca. Tampoc el PP espanyol es veu lliure de la tendència i, de tant en tant, prediquen la perillositat intrínseca dels immigrants pobres. Val a dir que els democristians alemanys aguanten molt millor la temptació i han erigit un bastió de dignitat que empara els refugiats.

Només els socialdemòcrates (refundats) poden i han de defensar les opcions que l'extrema dreta ha usurpat: atenció als menys afavorits, cohesió social, educació i sanitat públiques. Integració. I amb més Europa, no amb menys. I amb menys aventures imperials i més exèrcit propi (europeu). El de menys és saber si la caspa bruna té o no la intenció de complir les seves promeses. La clau és que les fa perquè coneix el seu atractiu, encara que no li pertanyin. A cadascú, el seu lloc.