Saber

Fa poc, amb el nen miràvem fotos de quan érem petits. Ens comparàvem les semblances físiques, els escenaris on havíem estat captats, les situacions en què apareixíem. Observant una imatge en particular, a la qual se'l veu jugant en un parc quan tenia tres anys i escaig, el nen va dir que trobava a faltar quan era petit perquè «encara em faltaven moltes coses per saber». Per descomptat que la resposta va ser que ara, amb 9 anys, encara li queda un món per aprendre. Però va ser inevitable pensar que la seva afirmació incloïa una veritat inapel·lable: efectivament, a mesura que vas creixent, cada dia ets més conscient de qui ets, de la realitat que t'envolta, i si alguna cosa saps del cert és que hi ha parts de tu que ja són irreversibles. És a dir, mai més tornaràs a ser aquell nen que jugava al parc i revivint-lo a la fotografia sembles constatar que totes les passes t'allunyaran més i més d'ell. El que et queda, que no és poc, és preservar-lo, recordar-lo amb la màxima precisió, i entendre que saber més coses no representa negar-lo, sinó convertir-lo en la seva millor versió possible. Té raó el nen quan es lamenta de la pèrdua d'una certa innocència, perquè fer-se gran passa per adonar-se que el coneixement no sempre és sinònim de felicitat. Al contrari, a vegades arribes a desitjar que el cap deixi de donar voltes a les coses, que deixi d'analitzar cada imprevist. Però precisament per això és tan necessari tornar, de tant en tant, a aquell nen, a aquell parc, a aquell moment en què creies que el món era el que tu volies que fos, i no el que acaba essent. Perquè és aquell nen, que creix però no té perquè mutar, qui al final donarà sentit a les decisions que prenguis. No deu ser cap casualitat que, en acabar de mirar les fotos, pare i fill ens asseguéssim de costat a mirar plegats, per enèsima vegada, En busca del arca perdida, una pel·lícula que salta d'una generació a l'altra perquè el seu protagonista és la perfecta encarnació dels somnis infantils.