Una vegada, quan treballava amb Gemma Nierga a La Ventana, vam viatjar a una ciutat petita per realitzar des d´allà el programa. Uns minuts abans de començar, va arribar la notícia que un conegut escriptor havia mort. La Gemma va reunir a la seva gent per decidir quina part del guió s´aixecava i si se li dedicaven els 20 minuts d´abans de la publicitat o els de després. Els col·laboradors externs, sorpresos pels reflexos de l´equip, passejàvem inquiets al voltant de la taula en la qual discutien. Hi havia també, és clar, la possibilitat de dedicar tot el programa a l´escriptor eximi (què dimonis deu significar eximi), però ningú tenia la seguretat que aquest esforç estigués a l´altura de la seva importància. Uns asseguraven que sí, altres que no i alguns ni que sí ni que no. Calia comptar a més amb la dificultat de trobar-nos fora de Madrid i de Barcelona, ??on hauria estat relativament fàcil fer desfilar per l´emissora a amics o admiradors del finat per arrencar-los un record o una anècdota. Hi havia el telèfon, però el telèfon és l´enemic del directe.

Jo feia poc temps que era a la ràdio i no m´havia acostumat a aquestes situacions en què l´actualitat t´obliga a canviar de dalt a baix el programa minuts abans d´entrar en antena. Ignorava l´adrenalina que produeix aquest fet, també el pànic d´obrir el micròfon sense la xarxa de seguretat que proporciona un bon guió. Com que admirava molt, a més, l´escriptor mort, no entenia que es parlés amb aquella fredor (necessària, però) de l´assumpte. Llavors, encara que ningú m´havia donat vela en aquell enterrament, vaig interrompre el grup i vaig dir:

-A veure, quan jo em mori, sereu tan mesquins amb mi? Que si els 20 minuts d´abans de la publicitat, que si els 20 de després ...

Gemma es va aixecar, va venir a fer-me un petó i va dir que quan jo morís no es parlaria d´una altra cosa al llarg del seu programa, el que em va commoure fins al moll de l´os. Moltes vegades he fantasiejat amb la possibilitat de morir-me, fins i tot de morir-me en antena, per veure si complia. Però ja no podrà ser, llevat que em mori abans del 7 de juliol, que no dic que no, per veure si compleix. M´ho deu.