Quan ens voliem menjar el món

En aquests darrers mesos hem llegit diversos llibres sobre els anys de la dictadura franquista escrits per autors de les comarques gironines. Ens centrarem en dues novel·les, I ens vàrem menjar el món de Xevi Sala i El pacifista que pretenia volar una discoteca, de Joan Gasull. Xevi Sala és un escriptor de la Bisbal que va guanyar el premi Bertrana l´any 2016. El llibre construeix el seu relat, a partir d´un pescador, d´idees comunistes, que té relació amb un marine yankee de la base de Pals, que treballava a Radio Liberty. És una novel·la interessant, encara que a nosaltres ens ha agradat molt més El pacifista que pretenia volar una discoteca de Joan Gasull, inspirada en un intent d´atemptat que va tenir lloc el 24 d´agost de 1969 a la famosa discoteca Tiffany´s de Platja d´Aro.

El llibre se centra en Francesc Tubau, Dídac Piñero i el mateix Joan Gasull, que varen ser acusats de participar en diferent grau en aquesta acció. Aquests tres joves de l´Escala aleshores eren estudiants de l´Institut Ramon Muntaner de Figueres i compartien pis a la capital de l´Alt Empordà. Formaven part del Comitè d´Acció Revolucionària de la Joventut Indiketa Llibertària.

Aquests joves, com jo mateix que el 4 de febrer de 1969 havia acabat de pintar el mural de l´església de Palau-sator, participàvem aquells anys en els cercles antifranquistes que tot un seguit de capellans catòlics joves havien ajudat a crear, al voltant de les seves parròquies. Un dels mossens més coneguts, per nosaltres i per policia, era Nicolau Moncunill cap i consiliari dels escoltes de la Bisbal. D´aquella època recordem també Jordi Frigola i Garriga, Granés, Sefa Ponsatí, etc. Tots plegats erem uns habituals a les xerrades del sociòleg Raimon Bonal, el notari Xavier Rocha i el pensador Manel Costa Pau.

La destrucció del mural de Palau-sator va impressionar i indignar molts d´aquests joves cada dia més polititzats i revolucionaris. Animats per Dídac Piñero, els tres joves de l´Escala comencen a llegir textos de pensadors anarquistes. Altres llibres de capçalera per aquella generació van ser, en l´àmbit local, el famós Historia del Ampurdán de Josep Pella i Forgas i en el global l´assaig Eros i Civilització de Herbert Marcuse, que es va convertir en la nova bíblia.

El nostre mural estava més inspirat en una mena de collage d´idees cristianes ­postconciliars, des del mateix Joan XXIII, fins els teòrics catòlics llatinoamericans de la teologia de l´alliberament o per l´humanisme marxista d´Antonio Gramsci.

Eren els anys dels recitals de la Nova Cançó Catalana, de la contestació a la ­guerra del Vietnam i del maig francès del 68, la revolució cultural xinesa i de les lluites internacionalistes contra el capitalisme i l´imperialisme americà. I aquí a Catalunya, Espanya, que encara patíem una dictadura policial, militar, clerical i autoritària, els innocents joves idealistes, utopistes com nosaltres, escalfats per totes aquestes lectures, lluites internacionalistes, volíem passar a l´acció revolucionària.

El magnífic llibre de Joan Gasull és una seriosa crítica i autocrítica de la nostra educació política i de les ganes que teníem de passar de la teoria a la pràctica revolucionària, primer en les idees i després en la praxi social. Realisme subjectiu personal, entorn social i històric que sigui el reflex de les lluites socials per l´emancipació dels homes d´un temps i espai comú del socialisme.. Si insistim a recomanar-lo és perquè ja d´entrada, com diria Barthes, un text mai és decadent, derrotista ni sentimental. Res d´exaltacions ni falsos penediments, culpabilitats; a l´opressió de la dictadura franquista no hi havia espais lliures per a la crítica i la transformació pacífica, per això ens reuníem a les parròquies recolzats pel clero progressista. Nosaltres varem pintar El Crit de Palau-sator, lo de voler volar el Tiffany´s era radicalitzar més la lluita contra el turisme i l´alienació consumista dels joves.

Gasull fa una introducció personal i col·lectiva d´una situació històrica i uns ideals anarquistes que poden portar a l´acció terrorista, depenent del punt de vista que es miri. Enfront del terrorisme d´estat i els seus aparells coercitius, la gent que es rebel·là ho feu no tant com a forma de contestació al sistema, sinó més aviat com a acció revolucionària, si voleu utòpica, per aconseguir una societat més igualitària, socialista o llibertària.

I seguint parlant dels grups antifranquistes a Girona, els primers anys de postguer­ra, varen ser els anarquistes els que foren reprimits més severament, un exemple és el pintor Isidre Vicens que fou empresonat una colla d´anys. No oblidem tampoc l´afusellament d´un home bo i moderat, com era Carles Rahola. Finalment. però, varen ser els comunistes els que varen encapçalar la lluita contra la dictadura des de la clandestinitat, d´entre ells destaquem l´Àngel Ser­radell, els germans Montalbán, A. Vela, els activistes cristians de la HOAC, o els joves de Bandera Roja, Xavier Corominas, Jordi Creixans... Aquesta llista quedaria incompleta si no féssim esment de dos grans activistes gironins dels anys 60, 70 i 80, Damià Escuder i Enric Marquès. Menció a part de la comissió cívica, que organitzà la recollida de 500 firmes per l´amnistia, i la protesta, mani, procés Burgos, etc. Damià Escuder, membre de Pax Christi, l´Assemblea de Catalunya i del grup d´en Xirinacs, també fou empresonat per les seves accions socials i polítiques. El pintor Enric Marquès, resident a París, enllaç de moltes accions pacífiques i líder de l´Assamblea Democràtica d´Artistes (ADAG), sense oblidar tampoc Josep Maria Cadenas, gironí resident a Barcelona membre del PSAN, un partit encapçalat a la ciutat per Joan Daunis durant molts anys. Volem citar també les aportacions inestimables que varen fer en Manel Costa Pau, en Jaume Soler (Nic), l´històric batlle d´Arbúcies de la CUPA i el grup Praxis-75, que iniciàrem les lluites democràtiques durant la transició.

Per tant, els fets més importants en la lluita antifranquista a les nostres comarques -a banda dels casos citats- són la pintura i destrucció del mural de Palau-sator i l´intent més simbòlic i utòpic d´atemptat a la discoteca Tiffany´s, fets que estem comentant i tracten en els seus llibres Gasull i Sala, que reconeixem com les millors cròniques, històries literàries d´aquells anys utopistes en què ens volíem menjar el món...