Els que ens hem passat bona part de la nostra vida professional bombardejats per versions oficials més o menys mentideres sobre esdeveniments polítics de certa importància hem desenvolupat una tècnica per defensar-nos d'aquesta intoxicació. Una tècnica bastant rudimentària, dit sigui de passada, perquè a falta de versions informatives de primera mà consisteix a anar ordenant les contradiccions que ens semblen més evidents. Des de la de major a la de menor entitat, per després fer-se les preguntes que ens dicti la lògica, que cadascú té la seva, com ens va ensenyar fa molts anys aquell savi grec anomenat Sòcrates amb el seu famós mètode dialèctic.

I tal cosa ens passa amb la guerra civil de Síria, els contendents principals de la qual són el règim dictatorial de Bashar al-Assad i l'oposició sunnita. Un conflicte sagnant que ja dura set anys, i s'ha cobrat mig milió de morts i onze milions de desplaçats per a una població de 22 milions de persones. Amb la sola exhibició d'aquestes xifres n'hi hauria prou per qualificar de tragèdia humana el que hi passa, però a això cal afegir-hi la presència al camp de batalla de forces militars estrangeres (russes, nord-americanes, iranianes, turques, kurdes i del fantasmal Estat Islàmic). Els russos defensen la seva única base militar a la Mediterrània i la seva condició de socis privilegiats del règim sirià des de l'època de la Unió Soviètica; els nord-americans, que amb Trump van arribar a plantejar-se una retirada, defensen com sempre els interessos de l'Estat d'Israel; els iranians defensen la vertebració de la població de creença xiita fins al Líban passant per l'Iraq i Síria; els turcs defensen l'apropiació de territori sirià per guanyar una posició d'avantatge respecte dels seus enemics kurds davant l'eventualitat d'un futur repartiment; els kurds, nació sense Estat, defensen les seves conquestes a la frontera amb Turquia; i l'anomenat Estat Islàmic ja que no se sap el que defensa després d'haver servit de pretext per a la intervenció militar de tots ells quan es va crear aquell Califat que amenaçava fins de reconquistar l'Andalus.

Tota aquesta confluència d'interessos ha provocat una situació explosiva i es va arribar al punt que el mateix secretari general de l'ONU, el portuguès Antonio Guterres, va témer que degenerés en un enfrontament armat entre grans potències. Especialment, després de les acusacions abocades contra Assad per un suposat ús d'armes químiques contra la població civil. I així estaven les coses quan va entrar en l'escena mediàtica l'inefable senyor Trump amb la seva proverbial mania de resumir en poques paraules problemes complexos.

L'advertència que va fer a Rússia sobre els seus imminents plans militars no té precedents en la història de la diplomàcia universal. I convé reproduir-la un cop més abans que ens diguin que va ser una exageració de la premsa. «Rússia -va dir- promet fer caure cadascun dels míssils contra Síria. Prepara't, Rússia, perquè els míssils que vindran seran bonics, nous i intel·ligents». Afortunadament, com que tothom estava previngut i es van escollir acuradament els objectius del bombardeig, no hi va haver víctimes personals i ara hi ha una discussió entre Rússia i els Estats Units sobre quants míssils van aconseguir el blanc i quants van ser abatuts. Passada la demostració de virilitat militar per al públic addicte, tot queda com estava. És a dir, prossegueix la matança.