Vaig tenir mitificada la gent gran fins que vaig ser més gran. De petit, em produïa una estranyesa sense límits el fet que els meus pares es confessessin. A missa, de sobte, el meu pare es separava del grup familiar i s'agenollava al confessionari, el cap enfonsat entre les espatlles. Es tractava d'una imatge terrible per a mi. Com era possible que aquell home hagués fet una cosa dolenta? Treballava de sol a sol. Callava, gairebé sempre callava. Tenia les butxaques de les jaquetes deformats pels cargols i les femelles que hi solia guardar. Reparava qualsevol desperfecte a l'acte. Entrava al saló, per exemple, veia un interruptor desenganxat de la paret i treia un tornavís de no sé on per recol·locar-lo. Feia la impressió d'anar buscant tota l'estona les esquerdes petites de la realitat per tapar-les. Si una cisterna gotejava, pujava a la tassa del vàter i en dos minuts la deixava nova. És cert que la realitat s'avariava a una velocitat més gran que la que tenia ell per arreglar-la, però la seva voluntat resultava entendridora. De què, doncs, havia de penedir-se?
Em commovia menys la imatge de la meva mare, a la qual veia de perfil quan s'agenollava davant el capellà assegut. La seva expressió general, tot i la postura, delatava un grau d'insolència que a mi em semblava saludable. Així i tot, no podia deixar de preguntar-me de què dimonis es confessava si era una adulta i els adults, per a mi, ja dic, eren perfectes. Existien llavors les anomenades «cartilles de racionament», a les quals jo em referia com «cartilles de raonament» La paraula «racionament» no significava res per a mi, d'aquí que la transformés en «raonament». Sempre vaig ser molt partidari de la raó. En aquells dies solia dir-se que «l'ús de la raó» s'adquiria a partir dels 8 anys. Jo estava desitjant complir-los per semblar-me als meus pares i als grans en general. No sé com vaig poder arribar a la conclusió (errònia sens dubte) que el seu món era el producte del pensament lògic, però així va ser. Vaig arribar a gran perquè tenia vocació (i aptituds) de persona gran com altres posseeixen una habilitat especial per a l'arquitectura. I aquí estic, desemparat, en un món sense cap ni peus construït per individus suposadament madurs.
