Va estar amb nosaltres a la Complutense a finals del mes de maig. Va venir al Seminari Crític-Polític Trasnacional, el fòrum que vam impulsar Erin Graf Zivin, Jacques Lezra i Alberto Moreiras, professors de diverses universitats nord-americanes, i el nostre Departament de Filosofia i Societat. Allà vam analitzar durant tres dies els dos volums de la seva obra sobre antropologia política. Parlo d´Etienne Balibar, un dels filòsofs francesos més rellevants de la segona meitat del segle XX, deixeble directe d´Althusser, que des de la dispersió de l´escola ha protagonitzat un camí intel·lectual propi ple de matisos, de fidelitat i de rigor. Des que esdevenir emèrit de la Universitat de París-Ouest, ha seguit molt actiu en diverses universitats nord-americanes i angleses i ha impartit cursos i seminaris de forma contínua per tot arreu.
En els dies que va estar amb nosaltres, amb un gran esforç personal, va escoltar des de primera hora totes les intervencions que li vam oferir amb una atenció sincera, i en les seves respostes ens va donar un exemple d´humilitat, de recerca filosòfica i de compromís intel·lectual infatigable. Balibar és un filòsof sencer. Això vol dir que en tota la resta és un home extremadament senzill i cordial. Però quan es tracta de reflexionar sobre un problema, no atén a res més que al problema en qüestió. Serà difícil trobar un filòsof viu que hagi repensat de manera tan intensa la tradició des de Kant a Weber i que s´hagi aplicat de manera tan personal aquest conjunt de categories als problemes del present.
Però, ara fa uns dies, ens va enviar una entrevista publicada a L´Humanité-Dimanche. Després de llegir-la m´ha semblat oportú oferir un comentari perquè em sembla una intervenció plena de coratge i d´interès. Tracta en ella de la crisi democràtica, política i existencial de la Unió Europea, i critica les propostes d´Emmanuel Macron perquè, segons ell, en lloc de solucionar les coses aprofundeix en els mals europeus. El primer que convé subratllar és que per a Balibar la crisi actual de la construcció europea en la seva lògica actual és irreversible. No tornaran els bons temps si no els creem de nou. Per ara, la crisi presenta una lògica espacial de desplaçament d´un país a un altre. Però la seva temporalitat és irreversible, conseqüència de la doble desigualtat que ha produït la utopia d´un mercat sense compensacions ni equilibris: entre grups socials i entre territoris.
La paradoxa és que, per a la defensa de territoris privilegiats, es mobilitza políticament els grups socials menys solvents. Es tracta d´un moviment semblant al que va portar les classes mitjanes i baixes pauperitzades a la defensa dels feixismes dels anys 20 i 30. Però Balibar identifica un altre fenomen. Per a ell, el Brexit i Grècia mostren que de la UE no se´n pot sortir ni se´n pot fer fora ningú. En aquest mateix sentit, i corroborant aquesta posició, diumenge passat vam saber que cobra força al Regne Unit la sol·licitud d´un nou referèndum per aprovar la negociació final amb la UE. Si hi havia algun país que podia aspirar a una política de solitud era el Regne Unit. Que fins i tot aquest tingui dificultats insuperables permet concloure que qualsevol altre país aniria directe al precipici.
No obstant això, això no és encoratjador per a Balibar. Les forces xenòfobes i antieuropees han crescut tant que, tot i que no tenen projecte alternatiu, estan en condicions de neutralitzar les forces que podrien impulsar alguna novetat a Europa. Aquesta situació és la que presenta conseqüències imprevisibles. Les forces hegemòniques poden quedar neutralitzades, però els elements hostils no tenen projecte. Itàlia no podrà ser tractada com Grècia, ni en el fons ni en la forma, però tampoc podrà tornar a la lira. Així que la situació pot podrir-se. I un cop podrida és quan es podria trobar el terreny adobat per a les aventures.
La demostració de l´impasse és que ningú ha impulsat un debat productiu al Parlament Europeu sobre la crisi de la construcció europea. Es comença a apreciar que aquesta absència vol evitar la cacofonia que se seguiria d´aquest enfrontament. Aquesta por té una conseqüència: no es recorre a les instàncies democràtiques pels perills populistes; però d´aquesta manera es disminueix la base democràtica de la Unió. És un cercle viciós que deixa la paraula als tecnòcrates, el que tanca el cercle, perquè són ells els que han portat a Europa a la situació en què es troba. Tot i això, Balibar reclama un debat democràtic seriós, ja que en la seva opinió s´ha de trencar el cercle viciós descrit.
En tot cas, Balibar diu amb claredat que Macron no té un pla, sinó només un maquillatge. I això vol dir que per molt que es posin d´acord Macron i Merkel, i per molt suport que els pugui brindar Sánchez, aquests arranjaments de saló no podran anar molt lluny, sobretot quan les decisions són de calat. Per exemple, i amb una duresa extrema, Balibar acusa França d´hipocresia respecte de la política de refugiats, descobreix que des de Calais a la frontera italiana la seva actitud sempre va estar dictada per les exigències de la Gran Bretanya i denuncia que el seu país no té una actitud diferent a la del grup d´Europa oriental. Aquests països senzillament són més francs. Balibar té clara la valoració: el que està succeint a la Mediterrània arriba a una dimensió genocida. La història ens demanarà comptes per això.
Balibar només veu una solució real: una esquerra europea capaç d´imposar-se en suficient nombre de països alhora. En la línia del que proposava Varoufakis, en aquesta convergència popular veu l´única possibilitat que es deixi de confiar en els acords per dalt i es doti de base democràtica un pressupost europeu com a suport d´una moneda comuna capaç d´equilibrar les regions europees. Per això és necessari eliminar el punt en què Balibar veu el populisme més pervers, la doctrina oficial de la Comissió: que els països del nord són els que paguen i els del sud els que reben. En la seva opinió, aquest relat no mesura bé els beneficis del nord amb la Unió, els seus avantatges de productivitat i de competitivitat. No haver previst la reacció nacionalista basada en la por d´un país a ser estructuralment explotat per un altre, això ha estat letal. El comentari té un especial valor per a Itàlia.
De vegades el nacionalisme és una passió amb causes econòmiques. Davant d´això, són tres els grans reptes que Balibar veu davant d´Europa: definir el seu lloc en la mundialització, ordenar la seva política social enfront del neoliberalisme i equilibrar la seva política nacional amb la política europea comuna, de tal manera que tendeixin a ser convergents. Només un dispositiu federal pot aconseguir aquest punt. Això només pot significar una cosa: que el poble europeu elevi una representació política capaç d´organitzar les finances europees amb base democràtica. Si no és així -avisa- Europa quedarà fracturada en unes regions atractives per al capital internacional; altres de subcontractació i d´economia subalterna; altres de mà d´obra barata i les últimes lliurades al turisme de les classes mitjanes, on sobrevisquin. Les conseqüències socials i ecològiques d´aquesta divisió seran catastròfiques i Grècia és una bona prova d´això. Però les conseqüències polítiques ja estan trucant a la porta i tenen un nom: campi qui pugui.
