10 de març de 2019
10.03.2019
Diari de Girona

La petjada digital

10.03.2019 | 06:00
La petjada digital

Si vols que una cosa generi interès, el millor que pots fer és amagar-la. Passa amb els tresors. I amb els genitals. Hi vaig pensar el dia que va declarar Montserrat del Toro i López a la causa contra el procés. La pobra dona va demanar que no li veiéssim la cara, perquè viu a Barcelona i té por de represàlies. Tot d'una les xarxes es van omplir de fotografies seves. Amaga't i et començaran a buscar. Del Toro i López té un rastre digital. No podrà impedir que la reconeguin. No hi ha res a fer, llevat del cas, tan improbable, que no facis servir mai internet.
Corre la brama que ens controlen, gràcies a la nostra petjada digital. Diuen que estem constantment avaluats. A distància. Fins i tot quan tenim apagats els telèfons i els ordinadors. Algorismes malèvols i el Gran Informàtic, estem a la mercè d'una conspiració planetària. I com més va la brama, més gent et trobes anguniada –o, si més no, obsedida amb no deixar rastre.
Hi ha gent que es preocupa per la petjada digital. No vull que sàpiguen res de mi. L'altre dia, parlàvem de fer les vacances a Indonèsia i, saps què?, quan vaig obrir el telèfon, saps quina publicitat em va aparèixer? Ahà! El més curiós és que els alertats dediquen les mateixes hores a esborrar la petjada digital que a deixar-la. No se'ls acut, per res del món, cremar el mòbil o esclafar l'ordinador. Dit de manera menys exagerada, no deixen d'entrar a les xarxes ni de comprar coses en línia. I comencen d'aparèixer eines digitals per esborrar la petjada digital, o sigui que és com demanar a un policia que et protegeixi d'un policia que t'estossina.
Es delega. I no s'actua. La munió dels preocupats, doncs, no es desconnecta. Em fan pensar en alguns homes d'abans. Hi va haver una època en què la versió més pútrida del catolicisme s'immiscia a les cases, com una saliva mantegosa. Els pastors d'ànimes segregaven la llet agra del sermó. Les devotes tornaven de misses i confessionaris, carregades amb les paraules dels capellans. I les amplificaven, com mèdiums, a la cara del que llavors se'n deia l'amo de la casa. L'home, turmentat per les paraules d'un altre home, per la moral enllotada d'un estrany, fugia a la taverna. Però el control persistia. El campanar de l'església escanejava les llars, i cada vespre, el capellà –el corc de la seva prèdica– menjotejava a les cuines i s'enllitava a les alcoves. Niava al cap de les devotes, enmig del matrimoni. I quan l'home tornava de la taverna, el suc del capellà sortia de la boca d'ella i l'amonestava. La cobertura era total. Les tavernes eren plenes d'aclaparats.
Finalment, però, una nit, escopetejat per l'epifania de la solució, l'home de la casa va calar foc a l'església. El parloteig infame del capellà va pujar flames amunt, bressolat, entre guspires i flocs de cendra, i es va perdre, firmament enllà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit