20 de març de 2021
20.03.2021
Diari de Girona

Cartes

19.03.2021 | 23:01
Cartes

Laporta i l'aval
Carles Mallart Girona - Llagostera
Ja tenim president al Barça. Aquests últims dies –quina angoixa tan bèstia per a la família barcelonista– el que era un simple tràmit s'ha convertit en un serial amb risc de conseqüències nefastes si no s'hagués pogut obtenir l'aval. Això de la llei de l'esport segons la qual s'ha d'avalar el 15 % del pressupost d'equips com el Barça, Madrid, Osasuna... ve de l'any 1990, és a dir, fa 31 anys, quan els pressupostos a tot estirar eren un terç del que són avui. Un 15 % –és a dir, 124,6 milions d'euros– serien uns 20.970 milions de pessetes aproximadament. Avui això és una cosa totalment desfasada, impròpia del seu objectiu, que era preservar les pèrdues dels clubs que no són societats anònimes. I una firma americana demanava el 7 % anual de cost de l'aval –fa anys anomenat «risc de ploma»–, que en euros representaria 8,73 milions (1.469 milions de pessetes) anyals, només de cost de l'aval que haurien hagut de suportar els 15 o 19 components de la Junta cada any. Tot plegat és un despropòsit colossal. Entenc que s'ha de canviar la llei quan no compleix el seu objectiu. Si no ho fem, només podran accedir a la presidència d'un Barça o del Real Madrid personatges com Florentino Pérez, que tots sabem què mou i com ho mou. L'ombra de la llotja del Madrid és molt allargada. En Joan Laporta –de ben segur que involuntàriament– ens ha donat deu dies de nervis, taquicàrdies, estrès... per si aconseguia l'aval o no l'aconseguia. El que l'esperit de la llei volia cobrir, la realitat amb els Audax, Roures... pot ser una nova via oberta a possibles negocis interessats a costa del club. Compte: no dic que aquests avals no estiguin fets amb bona fe, però també poden anar acompanyats d'importantíssims rèdits. Passió pel Barça.

La primavera silenciosa
Lola Arpa Vilallonga Peratallada
Fa anys vaig deixar la ciutat per anar a viure al camp. Algú em va advertir que el fet de viure entre sembrats i conreus era més perillós per la salut que no pas viure a la ciutat. No m'ho vaig creure. Malauradament amb el temps m'he adonat que aquella advertència no anava tan desencaminada. Tot passejant, de tant en tant observes rètols: «Perill, camp ruixat» conreu on s'hi ha aplicat algun producte químic tòxic (possiblement Rondup o Glifosfat). Passats uns dies els tractors tornen per escampar-hi tones de purins, més tard hi sembraran blat de moro i com cada any hi tornaran a col·locar els rètols de Montsanto o Bayer, les multinacionals capdavanteres en aliments transgènics qui proporcionen les llavors als agricultors. I gradualment, les capes freàtiques es van saturant fins contaminar l'aigua de boca; també es contaminen l'aire i la terra, desapareguent aquella biodiversitat que, fins fa poc, formava part del equilibri de la cadena tròfica: ocells, cargols, abelles, granotes, sargantanes, papallones, flors salvatges...
I quan passejo per sentir la primavera, en aquells marges ja no hi queda a penes res: silenci, o potser el soroll del vent.

Quina dona!
Lluís Torner i Callicó girona
Sota aquest títol, dit amb tots els respectes, voldria manifestar l'admiració que, com a molts i moltes, ens va causar la senyora Laura Borràs, tant en el parlament d'investidura, com a presidenta del Parlament; com també, tant o més, pel que fa al contingut de l'entrevista que li va fer el director de TV3.
Algunes de les preguntes de l'entrevistador eren prou compromeses i delicades, i a la nostra humil manera de veure-ho, no gens fàcils de respondre; però en cap moment se la va no tar restar tallada o neguitosa. Va saber mantenir, en tot moment, el seu to cordial, sense mostrar cap mena d'enuig, sinó una total correcció, d'una manera clara i concisa.
Va deixar molt clar allò que ella creu que ha de ser la funció del Parlament: «La màxima expressió de la tossuda voluntat de ser i persistir d'un poble». La paraula, diu, ha de ser lliure, en defensa de la democràcia, malgrat sigui parlant del que a alguns no agrada, independència.
Podrà agradar més o menys, allò que ella pretén. Però va deixar anar una màxima, que no dóna lloc a dubtes, vingué a dir: «Faig allò que crec, dic allò que penso i faig allò que dic». No tothom pot ser més clar, ni més sincer, en aquest cas sincera.
Talment com l'hi va dir l'entrevistador, no ho tindrà fàcil, i l'hi va desitjar sort. Nosaltres també.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook