No contemplo la medicina (i, per extensió, la resta de professions sanitàries) sense una visió integral del pacient, en la qual pugui analitzar l’esfera biopsicosocial al llarg del temps com a eina per poder donar una orientació el més ajustada possible en el diagnòstic, pronòstic, tractament i seguiment.
Res d’això és possible si en una jornada atenem un número de pacients superior a les nostres capacitats. Com si d’una carrera de fins es tractés, que requereix d’una agilitat mental i d’una ràpida resposta davant els imprevistos del cos i la ment humans, així com del seu entorn.
Com a sanitaris; treballem amb un objectiu prioritari i fonamental, que és el de vetllar per la qualitat i la seguretat en l’atenció al pacient. La medicina requereix raonament. I raonar requereix temps i coneixement. El coneixement el tenim i de bon tros, però el temps no.
I en la relació metge-pacient no és possible aturar el temps, perquè els pacients tenen problemes de salut que requereixen una atenció longitudinal i accessible que un sistema sanitari saturat no pot garantir per molt que ho intenti.
Tornaria a escollir aquesta professió perquè, per mi, és la més maca. Per això demano que en tinguem cura. A ella i als seus professionals. És el camí per garantir l’atenció que volem.