Nascut a Jaén, des que de petit va arribar a Barcelona, Luis Cabrera es va involucrar en tots els projectes socials que va poder. A més, va crear la Peña Flamenca Enrique Morente, va fundar el Taller de Músics, va impulsar diversos manifestos i ha publicat la novel·la «La vida no regalada», que presenta demà (19h) al Sunset Jazz Club de Girona
La seva família i vostè van venir a colonitzar Catalunya?
Sí, així de clar ho diuen aquells del manifest Koiné. Com que són classistes i paternalistes, ens perdonen la vida i ens diuen «colons lingüístics involuntaris». Ja els vaig dir que no ens perdonessin la vida, que vam venir expressament a fotre el català. Res d’involuntari, tot va ser pensat en un laboratori, per inundar Catalunya de mala gent.
No és poca cosa, fundar el Taller de Músics. Quan rebrà la Creu de Sant Jordi?
Jo no la tinc, però el Taller de Músics, sí. Curiosament, va ser la darrera Creu de Sant Jordi lliurada per Jordi Pujol en el darrer acte que va presidir, després ja va arribar el tripartit. Li vaig comentar i em va respondre: «això és igual Cabrera, l’important és que avui, al Liceu, hi ha tota la seva família andalusa, i a més, els vull saludar a tots». I així ho va fer. Tenia aquella manera d’empatitzar amb la gent, era un tio directe.
L’acabarem enyorant?
Home, si sabem deixar de banda de les deixes de l’avi Florenci, i després els negocis dels fills, Pujol tenia carisma d’estadista. La política és consens, és duresa i flexibilitat... i ell sabia jugar-hi. Teníem diferències ideològiques clares, però tenia contundència i sabia raonar. Per això va saber captar persones que no eren de la seva òrbita.
Lorenzo, el protagonista de la novel·la, s’esforça a aprendre català, i això que no hi havia denúncies de l’ANC.
Lorenzo és el meu alter ego, era un nen que va arribar al barri de Verdun, una zona duríssima, no hi havia res, ni clavegueres. Però hi quedava una família catalana que encara no havia venut la caseta a un promotor. Jo els sentia parlar una llengua semblant al francès i al castellà. M’hi vaig interessar i a 12 anys la parlava català, com milers més de nouvinguts. Estic content d’haver-lo après. De petit, treballava en una bodega, i volia que els clients em parlessin català... per ser com ells. I com més aviat, millor.
Les campanyes actuals aconsegueixen l’efecte contrari?
Aquí va quallar molt la ideologia anarquista, i inconscientment hi ha molta gent que va a la contra del que es vol imposar. Hi ha polítics que no ho entenen. Com més s’insisteixi en «una cultura, una llengua, una identitat», pitjor. A més, és inviable en els temps actuals, amb tota la barreja de gent que hi ha a Catalunya. N’hi ha prou de ser demòcrates, sense cap adjectiu arrere.
Li agrada la diversitat?
Parlar de diversitat també pot ser una trampa, perquè estableix diferències, i si tu ets natiu d’aquí, ets el que mana.
Va titular un llibre «Catalunya serà impura o no serà». Dedueixo que la puresa no li agrada?
La puresa és hitleriana. A Catalunya vivim molts andalusos que parlem català i que som d’esquerres.
Va col·laborar en l’assaig «Per què volem un estat propi?». Deu anys després, li faig a vostè la pregunta.
Jo ja estaria content amb el concert econòmic de Navarra o el, País Basc. O en una Espanya federal que contemplés més autonomia econòmica. A Catalunya hi ha a prop d’un milió de pobres.
Són molts.
Jo m’haig d’ajuntar amb la gent d’origen andalús que viu a Catalunya, només pel seu origen? Ens volen fer creure que a Catalunya no hi ha classes socials sinó diferències culturals, i això és una trampa enorme. Aquí no hi ha diferències culturals, som tots mediterranis. Una altra cosa és que ens hagin convençut que som carolingis... Entre el cocido i l’escudella i carn d’olla, no hi ha cap diferència
Què significa integrar-se a Catalunya?
Segons els catalibans, és passar per un forn, i quan surts, uns senyors decideixen si estàs integrat o no. No m’interessa gens. El més important perquè la gent s’integri, és que tingui feina, educació, vivenda i cultura. Si un país t’ofereix això, t’integres.
