Aquest sorprenent adjectiu va ser proferit per una persona interrogada per la TV3 a qui el temporal marítim d'aquests dies de després de Nadal l'havia ferit de no gaire gravetat. Al mar, com a força viva de la naturalesa, no li escau el qualificatiu de "salvatge" i menys encara d'"assassí". Potser som nosaltres els qui ens hem refiat massa de la seva calma, considerada com a estadísticament predominant, i moguts per l'avarícia i el lucre al preu que sigui, hem construït el més a la vora possible del mar per guanyar diners, no pas per res més.
Prenguin nota ara els defensors del possible pàrquing subterrani del Passeig de Lloret del que ha passat al de Blanes, que sempre es posa com a model. I encara hem de dir que si a Lloret el temporal d'aquests dies no ha estat tan destructiu com a Blanes o Tossa és segurament per la grandesa d'aquesta platja, gairebé única i privilegiada, tan uniforme i compensada. Però compte, que ja s'hi va fer un gran error anys enllà: la supressió de la platja de Sa Caleta (Rosamar) per fer-hi un aparcament, que en la part més ample té 80 metres. Abans dels anys 70 la platja, que començava immediatament després de la baixada de Pau Casals (aleshores 14 d'abril o 2 de febrer, d'acord amb la República o amb el franquisme posterior), feia uns 120 metres, que per aportació de sorra (temporal de Garbí, sempre més fluix) podia arribar als 140 metres; o per sostracció de sorra (temporal de Llevant) podia reduir-se als 80 metres; d'on resulta que sempre hi havia platja més o menys llarga; però ara, no. En fer el gran disbarat de construir un mur al llarg de "sa pallissada", que comença a robar areny a l'altura del carrer de la Sènia del Barral per acabar, sempre obliquament contra la platja, al pàrquing esmentat, el mar amb corrent de Llevant s'emporta tota la sorra de davant de l'aparcament, que si no hi fos, només se n'emportaria uns 40 metres, com hem dit abans. Si a aquest gran disbarat se n'afegeixen de menors, com la supressió de totes les rieres que aportaven sorra, podrem potser entendre que la platja de Lloret aguanta el que pot, i encara podem estar contents. I entenguem tots els qui no estem interessats en diners (que som ínfima minoria) que la solució és doble: fora pàrquing (tot) del Rosamar i oblidar-se per sempre del pàrquing del Passeig. I no cal ser tècnic en ciències del mar, només cal haver-hi viscut, haver escoltat els pescadors i tenir una mica de sentit comú; i la raó al temps.
