Susqueda no és exactament el que entenem per un poble normal amb els seus carrers vorejats d'automòbils aparcats i senyores que deambulen amb la bossa del supermercat, no hi ha una plaça on els vilatans puguin jugar a la petanca, ni un bar on els forasters prenguin tranquil·lament una cervesa, ni el pati d'una escola on els nens aprenguin a jugar a la pilota. Susqueda no té res d'això, Susqueda és un paisatge.
És una terra de pagesies escampades per un territori difícil, només consistent en la textura plana dels mapes. En la pràctica s'han de realitzar grans marrades pels municipis veïns per anar d'un costat a l'altre.
Des del calm enlairat de Sant Martí, el riu Ter, que entra novament en terres de Girona, s'intueix al fons, cruspit per la verdor feréstega de la vall. Les ?munta?nyes dibuixen una línia continua a l'entorn i la cinglera immensa del Far s'imposa com la proa del gran vaixell del Collsacabra, entre els camps d'alfals i el cel d'un blau intens, clapejat de núvols i d'aus rapinyaires.
Sant Martí Sacalm és d'alguna manera l'únic que queda de l'antiquíssim poble de Susqueda, ara colgat completament en la seva vall per les aigües verdoses del pantà, guardades darrere d'un colossal ventre de formigó, que digereix l'aigua per convertir-la en energia elèctrica. En temps de sequera la punta encara afilada del campanar de la vella església, i a vegades fins i tot l'arc menut del pont sobre el Ter, apareixen entre boires fantasmals per recordar-nos temporalment l'existència d'un passat que es nega a desaparèixer del tot.
