«Ser feliç és agafar les regnes del destí i acceptar-se»

En Gaspar, de petit, demanava als Tres Reis instruments musicals?

Doncs sí. Tenia 3-4 anys i ens van portar un piano de joguet a la meva germana i a mi. Com que el tocava tot el dia, la meva mare el va amagar. Després ens el va tornar.

Ser baix no vol dir ser insignificant, suposo.

Com vol que li ho argumenti, això? (riu).

Com vulgui, vostè porta la batuta.

Mmm... el baix és com el timó de la nau. No es veu gaire, però si el baix està desafinat, sembla que estiguin desafinats tots els altres. Si el baix va fluix de ritme, sembla que els altres vagin malament.

Com es decanta algú pel baix i no pel piano, la guitarra o la bateria, amb tot el seu glamur?

En el meu cas perquè teníem un grup, i l'únic que sabia fer el dum-dum-dum-dum-dum-dum-dú del rock era jo. Va anar així.

La verra és la més fàcil de tocar, perquè sempre es deixa?

Nooo, requereix una disciplina. Has de tocar-la cada dia, no pots viure de la inspiració i de l'«avui em trobo millor». No, has de ser un pencaire.

Què li evoca en Walter Benjamin?

M'evoca coses de l'adolescència, que és quan vaig saber que s'havia suïcidat allà, a Portbou. He llegit una mica sobre ell, però no l'he llegit a ell.

Doncs a veure què li sembla això que va escriure: «Els llibres i les prostitutes entrecreuen el temps. Dominen la nit com el dia i el dia com la nit»

He, he, una mostra del cinisme que se sol associar al suïcida.

Quin és el darrer concert a què ha assistit, aquest estiu?

L'últim a què he assistit és un que feia jo mateix.

Aquest no val, home, em refereixo com a públic.

Sap què passa, acabo d'arribar de Galícia i en tot l'agost no he vist res, he estat aïllat a la muntanya, desconnectat del tot.

I a quin concert no aniria ni encara que li regalessin l'entrada?

Sempre s'aprenen coses, de tots els concerts.

Fins i tot del reggaeton?

Potser serà més difícil, però també. De tot es pot aprendre. Aquesta és la recepta contra el suïcidi, ja que en parlàvem. És l'eterna dicotomia del got mig ple o mig buit, depèn molt de tu mateix allò que pots arribar a veure. Per exemple, els nens no saben parlar però es diverteixen parlant, això és el motor de la creativitat. Per tant, pots anar a un concert d'algú que es nota que no ha ni ensumat les suites de Bach, però té altres ingredients. I allà hi pots trobar alguna cosa, depèn de tu.

«Ser feliç significa poder-se percebre a si mateix sense temor», va escriure també Benjamin.

Acceptar-se, efectivament.

Què és per a vostè ser feliç?

Agafar les regnes del destí, i acceptar-se. Ara que ho veig, em penso que he donat una definició de persona gran, d'avi. Ho sento, és que tinc 58 anys (riu).

No foti, que jo en tinc 55.

Doncs ja sap, toca acceptar-se.