Del Wanda al Bernabéu

Quan Jordi Pujol va assolir la presidència de la Generalitat el 1980, va nomenar l'advocat Josep Lluís Vilaseca secretari general de l'esport . Antic directiu del Barça als temps d'Agustí Montal i molt introduït a la Federació i a la UEFA. Vilaseca em va explicar que en aquells inicis, encara amb poques competències autonòmiques i acabat d'escollir Samaranch president del Comitè Olímpic Internacional, el president Pujol li va encomanar una visita al nou sant pare de l'esport per preguntar-li què calia fer.

Samaranch era un home directe i li va donar diferents consells però sobretot un: «Un diumenge te'n vas al Camp Nou i l'altra al de l'Espanyol. I així cada setmana». Ho explico perquè, modestament i salvant distàncies, vaig fer una cosa similar quan a mitjans dels vuitanta començava la meva etapa periodística a Madrid.

Com que soc futboler de mena, vaig demanar al diari Avui, pel qual treballava, que m'acredités als estadis madrilenys. Durant els anys següents, tots els diumenges que era a Madrid (llavors sempre es jugava el diumenge a la tarda excepte un partit dissabte a la nit) me n'anava al futbol. Una tarda al Bernabéu i l'altra al Vicente Calderón.

En el primer cas era fàcil perquè amb en Lluis Falgàs havíem llogat un apartament al número 6 del carrer Santiago Bernabéu. Des del llit, només d'obrir el balcó, veia la façana de l'estadi. Deu n'hi do!

La denominació del meu carrer va dur un dia al fet que un empleat del Barça, que em trucava i em demanava la meva adreça per convidar-me a un sopar amb Nicolau Casaus, em preguntés, mig de broma, en escoltar el nom del meu carrer, si no en tenia un altre. Li vaig donar la d'en Pep Capella, llavors corresponsal de Catalunya Ràdio, al carrer Zurbano. El carnet de premsa del Real Madrid era, en realitat, una localitat al mig del públic.

Excel·lent ubicació per veure el futbol, a la corba de la tribuna baixa, a les fileres altes. Això sí, massa prop dels Ultra Sur, que entraven per l'accés del cantó, com deien allà.

Tots aquells anys el Madrid de «la quinta del buitre» es va endur les lligues, excepte la primera, la 84-85, que fou pel Barça de Venables amb el recordat «Urruti t'estimo», pronunciat per Puyal quan el porter va aturar un penal en el darrer minut i ens va donar el campionat a Valladolid.

El camp de l'Atlético de Madrid m'agafava més lluny però la llotja de premsa era molt divertida i vaig fer algunes amistats que encara duren. Als vespres d'hivern, el corrent d'aire del Manzanares, que passa al cantó de la tribuna, el convertien en el lloc més inhòspit de Madrid. Aquelles nits els centrals em semblaven especialment destralers.

Amb el temps vaig fer coneixença, per qüestions professionals, amb els que avui són presidents del Real Madrid i de l'Atlético. Amb Enrique Cerezo, col·lega professional, a més, hem fet, una bona amistat personal. Sempre amb bon tarannà i simpatia. Ho va demostrar en un partit en el qual el Barça de Cruyff derrotava l'Atleti en futbol i joc.

Darrere nostre, malgrat ser la llotja on érem convidats els meus pares i jo, estaven molt escalfats. Li vaig demanar al meu pare, preventivament, que moderés els comentaris elogiosos. Però no vaig pensar a dir res a la meva mare, qui es va aixecar desinhibidament en celebrar un gol de Stoichkov abans del descans. La tensió generada la va desactivar Cerezo,quan va venir a felicitar-la, advertit de la situació.

Acabem amb l'actualitat. Mercès a la copa he fet el doblet gironí en una setmana als estadis madrilenys. Primer al flamant i magnífic Wanda Metropolitano, amb l'alegria de la classificació pels quarts de final. Darrers minuts d'infart.

Quan l'Atléti va marcar el 3-2 que el posava per davant a l'eliminatòria , a vuit minuts pel final, només Simeone, a qui jo mirava, es va adonar del risc de la relaxació dels seus jugadors, encara de celebració.

Preludi de l'empat gironí i eliminació atlètica. Al Bernabéu, una setmana després (era l'anada, certament) al resultat li sobra algun gol. I a mi, al bell mig de tota aquella elit madrilenya, el que em sobraven eren minuts. No em vaig poder estar. Quan Granell, al minut 66, va marcar l'empat a dos el crit em va sortir de l'anima : «arbitroooooo.... la horaaaa!!!».