Marta Gracia Pons: «Hem perdut les figures polítiques, això sembla un circ»

A «El viaje de la libélula», Marta Gracia Pons («Agujas de papel», «El olor de los días felices») explica una història protagonitzada per dues dones de la reputada nissaga dels Amat, que intenten obrir-se camí en l'orfebreria separades entre elles per diverses dècades

Li agrada portar joies?

Doncs no gaire, pot quedar estrany per la novel·la que he escrit. Quan porto joies és únicament per estètica, no perquè m'agradi portar-ne, sinó perquè queda bé (riu). A més a més, no soc de gastar-me gaires diners en joies, soc més de bijuteria.

Escriure és un ofici que s'assembla a l'orfebreria?

Sí, perquè primer has de dissenyar la teva obra, igual que quan fas peces de joieria. A més, és un procés que requereix molta paciència, reclama fer-ho amb tranquil·litat, prendre't el teu temps i no córrer, perquè aleshores és quan surten els errors. T'ho has de prendre amb molta tranquil·litat. Hi ha força nexes en comú amb l'escriptura, sí.

Una de les protagonistes va anar a Bèlgica: és una precursora d'alguns polítics catalans?

Ostres! Bé... a veure com me'n surto... La meva protagonista també fuig, però fuig de la ciutat per ser millor professional i millor persona, i per aprendre dels millors orfebres d'Anvers. No sé si els polítics que van anar a Bèlgica volien convertir-se en millors persones... o no.

Ja que és vostè historiadora: a quina època li agradaria viatjar?

Ui, al segle XIX, a finals, quan comença el moviment modernista, m'apassiona la Barcelona de Gaudí. Ja sé que podem disfrutar la seva obra però m'hauria agradat viure els temps que la va concebir i realitzar. Viure el moviment modernista des de dins, la bohèmia, aquella burgesia intel·lectual... M'agradaria, sí.

Com explicaria la que estem vivint ara?

Jo crec que és veritat que en general ara tenim millors condicions de vida que fa un segle, però en l'àmbit polític hem fet un pas enrere. Abans teníem grans personatges polítics, amb certes qualitats i educació. Com podem observar mirant els actuals, s'han perdut aquells personatges que volien millorar la societat, fer coses més productives a tots els nivells. Avui hem perdut aquestes figures, això sembla un circ, directament.

Els diamants i l'or han sigut la perdició de l'Àfrica?

I tant que sí, de fet, a la novel·la parlo molt del Congo Belga, on Leopold II va dur a terme un autèntic genocidi, va esclavitzar pràcticament tota la societat, per interessos econòmics. No només pels diamants, també pel cautxú i altres matèries primeres. Una cosa tan bonica i tan bella com una joia, darrere té massacres culturals i humanes de societats africanes senceres.

On han anat a parar aquelles empreses familiars catalanes?

He de dir que precisament la meva obra està inspirada en els Mas Riera i encara existeix, al passeig de Gràcia. I ja existia al segle XIX. En orfebreria continuen encara moltes famílies tradicionals de tota la vida, imagino que no és aquella artesania que es feia al segle XIX, potser ara en fan més en sèrie, per arribar arreu. Però crec que l'essència encara continua. Als seus aparadors encara s'hi veuen joies d'estil art nouveau.

Van acceptar amb facilitat formar part d'una obra de ficció?

Els personatges i la història no tenen res a veure, però m'inspiro en qui va introduir l'art nouveau, trencant amb la joieria tradicional que es feia fins aleshores.