Que una de les notícies destacades de l'onze de setembre hagi estat l'escridassada als partits polítics per part dels acomiadats de Nissan i Roca hauria de fer reflexionar aquells que, immersos en polèmiques sobre les essències de Catalunya, sovint obliden que el cost de la crisi recau sobre les espatlles dels treballadors.

Sembla com si les forces polítiques estiguessin més preocupades per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut o per una simbòlica consulta popular a Arenys de Munt que pel degoteig incessant d'expedients de regulació d'ocupació de grans empreses, per les rescissions a dojo, en el sector serveis, de contractes temporals i pels tancaments de negocis bastits sobre castells de cartes. "Menys banderes i més feina", resava una pancarta.

Empresaris catalans, convertits en devots d'un estat propi, són els que foten la gent al carrer, exigeixen flexibilitat laboral i rebaixes en les cotitzacions socials. També són els que demanen a l'estat i a l'Estat i a Generalitat que no s'endeutin ni apugin impostos però que els ajudin a superar la crisi amb crèdits tous i ajudes a fons perdut.

Aquesta coherència ideològica és compartida pels partits conservadors (nacionalistes o no) i contrasta amb l'actitud dels anomenats partits progressistes que juguen a la cerimònia de la confusió. L'esquerra independentista, que d'esquerra només en té el nom, situa la denúncia de l'opressió nacional per damunt de les reivindicacions laborals. Ara bé, és difícil entendre que Catalunya estigui oprimida per Andalusia o per Extremadura. On s'ha vist que el pobre oprimeixi el ric? És que els interessos dels treballadors catalans són diferents dels que tenen els altres territoris? Per què es calla que, històricament, l'empresariat català ha estat sempre un fidel aliat de l'espanyol?

Més vergonyós, però, és el discurs dels dirigents socialistes i comunistes (camuflats d'ecologistes) partidaris del catalanisme progressista. En el seu afany per fer-se perdonar la seva històrica vinculació amb el moviment obrer han de demostrar que són tan nacionalistes com qualsevol. De fet, és una esquerra que ha perdut el nord i ja no és un referent del combat per a la igualtat social.

Davant aquest panorama, cal enfortir els moviments a l'esquerra de l'actual esquerra que encapçalen la lluita per un món més lliure, just i solidari. I Catalunya? Doncs, integrada a la Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques, assolida una societat sense classes.

Tot plegat és fer volar coloms? Doncs, sí. Què hi farem! Entre utopies, sempre hi ha disputes.