Al'aeroport de Madrid combinen l'emissió de missatges de por (no perdi vostè de vista el seu equipatge, no accepti paquets d'estranys) amb el llançament de recomanacions absurdes (els recordem la conveniència de ser a la porta d'embarcament a l'hora assenyalada). Aquesta barreja de pànic i perplexitat desarma completament el viatger, el converteix en un subjecte obedient fins a la submissió.
- Tregui's la jaqueta.
- Sí, senyor.
- I el cinturó, i les sabates i el rellotge.
- A les seves ordres, senyor.
Malgrat que un s'ha desprès de tot, l'escàner xiula en travessar l'arc de seguretat. A veure si portaré una pistola amagada, es diu el passatger amb expressió d'ensurt. Afortunadament, no era una pistola, era la dignitat.
- Tregui's també la dignitat.
- Perdó, creia que me l'havia deixada a casa.
En efecte, et treus la dignitat i la maquineta deixa de queixar-se. El que més por fa als responsables de la seguretat aeroportuària és la dignitat. Un individu proveït d'aquesta virtut pot organitzar un motí a bord. Es nota que els viatgers arriben a l'avió sense dignitat perquè no protesten encara que els tinguin una hora a la pista, a ple sol, després de l'embarcament.
Passa que ja no analitzem res ni ?pensem res ni ens commoguem per res. Que a un li recordin cada mig minut que no perdi de vista el seu equipatge ni accepti caramelets d'estranys, està malament, però pot passar. Servituds de la seguretat i tot això. Però que li parlin a ple pulmó de la conveniència de presentar-se a la porta d'embarcament a l'hora assenyalada és directament de bojos, sobretot perquè qui no sol presentar-s'hi és el personal de la companyia. Escolti, que els que s'endarrereixen són els avions, no els passatgers. La por i l'absurd són, com ?dèiem, una barreja explosiva. No sabem si el nostre avió serà segrestat. El terrorisme psicològic, en ?canvi, el tenim garantit. ?Gràcies.
