La millora de la competitivitat és un objectiu de l'Acord Estratègic 2008-2011 signat pel Govern de la Generalitat, empresaris i sindicats. El document "posa l'accent en una sèrie d'àmbits on es fa necessari dur a terme actuacions transformadores per impulsar la productivitat i la competitivitat de l'economia catalana i la qualitat de la seva ocupació".

Malgrat aquest ample consens, no tothom entén el mateix per competitivitat ni tampoc quina és la seva relació amb la productivitat.

Per exemple, cada estiu els hotelers es queixen per la pèrdua de turistes que es desplacen cap a països menys desenvolupats (Croàcia, Tunísia...) amb preus més baixos perquè es paguen uns salaris de misèria... La conclusió dels empresaris de curta volada és que, per ser competitius, s'han d'abaixar els sous dels treballadors.

Aquest discurs es manté des de fa temps, no únicament per part del sector turístic sinó també d'altres sectors industrials i de serveis tot i que, en termes absoluts, els salaris en els últims anys han crescut menys que els de la majoria de països europeus.

De totes maneres, defensar la necessitat de pagar poc als obrers no equival a tenir uns costos de producció menors. De fet, les empreses més competitives són capdavanteres en tecnologia i paguen salaris més alts. Per quin motiu? Perquè malgrat augmentin els costos salarials, l'empresa pot incrementar la seva productivitat a força de millores tecnològiques, eficiència en els processos o disminució de les despeses d'administració.

És a dir, les empreses amb tecnologia avançada tenen uns costos de producció unitaris inferiors als dels seus rivals en consumir menys quantitat de treball per unitat de producte i, per tant, produeixen a un cost més baix. En resum, l'avantatge de costos és decisiu per competir tant en el mercat interior com en l'exterior.

Ara bé, no s'ha de convertir la competitivitat en una mena de desideràtum, en una aposta obsessiva, d'una economia imperfecta per l'existència de monopolis i oligopolis sense oblidar el proteccionisme explícit o implícit d'alguns sectors productius o de determinats països.

Per tant, la retòrica sobre els nous factors competitius (la qualitat, la diferenciació del producte, les xarxes de distribució o les aliances comercials) només és una ensarronada de les escoles de negocis i dels acadèmics d'estar per casa. Per més qualitat i diferenciació del producte que es pugui aconseguir, en definitiva qui mana són els preus.

I aquests no depenen exclusivament dels baixos salaris pagats a uns treballadors poc qualificats sinó també de la cobdícia empresarial que somia en beneficis infinits.