En els darrers anys la meva opinió sobre l'energia nuclear ha estat neutra: no n'he estat un detractor ni tampoc un defensor. Per un costat la meva formació d'enginyer m'ha fet confiar en la tecnologia, en el fet que sabem fer les coses segures tot i reconeixent que el risc zero no existeix. Per altra part les meves observacions sobre la combinació d'energies m'havia fet veure que l'energia eòlica i la nuclear eren incompatibles, havent de triar una o altra. Amb aquest equilibri he anat passant, observant com els que estan a favor de l'energia nuclear darrerament anaven agafant força de manera que començaven a convèncer una part de l'opinió. Al meu parer no serviria de res perquè els costos de les noves centrals nuclears feien molt improbable el seu finançament, a excepció de la Xina, on les fa l'estat. El debat se centrava doncs en la prolongació de la vida de les centrals. En aquest punt la meva opinió era clara: si s'havia d'allargar hauria de ser amb un preu de l'energia nuclear marginal fix, sense el valor de l'amortització, traient-lo del mercat diari elèctric i revisant la seguretat.

El desastre de Japó ha liquidat qualsevol possibilitat de desenvolupament nuclear. Sobretot perquè ens posa als tècnics en un mal lloc. Si sempre havíem dit que una cosa no era possible, ara ho ha estat. No valen excuses. Ha quedat demostrat que la imaginació humana pot ser superada per la realitat, tal com ja va passar amb les torres bessones de Nova York. Un principi elemental de seguretat industrial és que quan falla l'alimentació d'un element, per exemple quan deixa d'haver-hi aire comprimit, fluid hidràulic o electricitat per accionar una vàlvula de pressió, aquesta ha de quedar en posició de seguretat, oberta, per impedir que segueixi l'acumulació de vapor. El principi diu que, a fallada, protecció absoluta. Doncs bé, les centrals nuclears no compleixen aquest principi tan elemental de seguretat. Ha fallat l'alimentació elèctrica i el reactor s'ha quedat sense refrigerar. Pecat mortal! Un bon sistema de seguretat hauria previst l'entrada automàtica d'aigua sense necessitat d'alimentació elèctrica. Ja es pot anar dient que hi havia un, dos i tres sistemes d'emergència amb grups electrògens, perquè han fallat tots. El descrèdit no té marxa enrere. A les fallades de seguretat elementals s'afegeixen decisions dolentes, com la d'emplaçar la central davant una falla geològica.

La tecnologia nuclear ha viscut durant 30 anys dient que sabria resoldre el tema dels residus radioactius. Ha intentat reprocessar el material residual sense èxit, aturant els reactors especials per por a una catàstrofe. Ha intentat confinar-los sota terra sense resoldre-ho definitivament, emplenant a canvi les piscines temporals de les centrals. Finalment tampoc ha pogut evitar que la proliferació nuclear vagi en augment, sospitant que part del residu radioactiu de Txernòbil ha sortit sense control, o assistint astorats com Iran intenta fabricar la seva bomba atòmica.

Durant tots aquests anys s'ha insistit que el cost elèctric nuclear era el més baix. He estudiat pel davant i pel darrere aquest cost i sí, la generació nuclear és molt baixa, de l'ordre de 33 ?/MWh. Però al cost de generació s'ha de sumar el cost extern, l'afectació exterior. En el cas nuclear aquesta afectació calculada pel programa ExternE de la UE és molt baixa, de l'ordre de 4 ?/MWh, que segurament amb l'accident d'ara pujarà a 6 ?/MWh. Aquest valor però, no té en compte el cost d'emmagatzemar els residus sota terra durant centenars d'anys, ni el preu de la proliferació nuclear, ni l'assegurança de responsabilitat civil a partir d'un valor. Vaig llegir que el departament d'energia d'Estats Units a l'any 1990 xifrava aquest cost en 23 ?/MWh. Per tant, si els conceptes es veuen des de tots els angles possibles la generació nuclear no és la que té menys cost, és la que gairebé els té més alts, equiparable al carbó.

El meu argument que la generació nuclear impedeix la penetració eòlica neix del fet que les centrals nuclears espanyoles treballen totes les hores possibles de l'any, unes 8.000, tant si el consum elèctric és alt com si és baix. Precisament, quan el consum de la xarxa és baix, durant els caps de setmana i els diumenges, la generació eòlica queda limitada al no tenir cabuda dins un sistema que l'energia nuclear emplena en exclusiva.

Reconec que he quedat afectat per la fallada de seguretat de la central de Fukushima. Descobrir que els enginyers ens deixem portar per l'orgull del domini de la tecnologia, oblidant que som humans, i que potser hi ha una possibilitat que no hem tingut en compte en el nostre plantejament, ens condueix irremeiablement a la modèstia i a la humilitat.

La ciència i la tecnologia avancen a força d'història, és veritat, un fracàs porta a una superació i successivament s'arriba a un grau de perfecció notable i acceptable per a la societat i pel planeta. Però el desastre nuclear no deixa cap més sortida. Acceptar que pugui fallar qualsevol cosa que no s'ha previst anteriorment, i que ens porti a un desastre massiu, és una hipòtesi no vàlida. El sector nuclear no podrà trobar una solució futura que resolgui això. No és un problema de diners, és un problema d'admetre la humilitat del ser humà.

Ningú voldrà invertir en noves centrals nuclears. Per ser possible, haurà de passar un període de més de 10 anys per restablir la confiança, suposant que es trobin solucions a la seguretat, i el temps tampoc permet tanta indefinició. S'ha acabat el període nuclear. Acceptem la realitat i siguem pràctics, cal anar a tota velocitat a impulsar l'estalvi energètic i el model eòlic. Hem perdut massa temps.