Itàlia s'escandalitza pels sous, les despeses i els privilegis dels seus parlamentaris, que es van autoexcloure del duríssim ajust pressupostari aprovat d'urgència per intentar calmar els mercats: retallades de despeses socials, copagament sanitari, aprimament de plantilles, augment d'impostos al consum, gairebé tot sobre l'esquena de la gent més humil. El poble patirà, però els honorables no han tocat ni un euro de les seves complexes remuneracions. Just el contrari del que es va fer aquí, on la retallada mitjana del 5% dels salaris funcionarials es va acompanyar d'una altra de molt superior per als que van prendre la decisió. Això no els va salvar de la crítica política però sí de la vergonya personal, al menys per un temps.

Però aquesta Itàlia que s'escandalitza pels ingressos dels seus parlamentaris és la mateixa que ha estat aclamant, i en una part no gens menyspreable encara aclama, un Berlusconi que amb les seves pràctiques redueix els senadors a la condició de germanetes de la caritat. L'amo del primer grup financer italià, el titular de la major part de la televisió privada, el comprador de vots en les sessions parlamentàries decisives, l'investigat que dicta lleis a mida per evitar l'acció de la justícia, l'organitzador de festes orgiàstiques, el promotor d'una concepció decorativa i sexual de la joventut femenina, el gran mesclador del públic i del privat a benefici del seu imperi personal, ha estat lloat i admirat durant dècades pel mateix poble que ha inventat l'expressió "Piove, governo ladro" (a moltes províncies "Piove, Roma ladra").?

Ara que finalment, i a causa de de la crisi econòmica i la incapacitat de fer-hi front, la popularitat d'Il Cavaliere s'enfonsa i els jutges s'animen a fer-li sang, ara l'atenció de la gent es torna cap als parlamentaris, que a més ho posen fàcil per a la desqualificació. La Casta, li diuen al grup compacte de polítics que es mou pels salons del poder (i a Itàlia no falten palaus), canviant de funció sense moure's realment de lloc. Berlusconi es beneficiarà d'un indulgent "tots són iguals". Al cap i a la fi, el seu ascens polític va formar part del reflux antipolític després de la gran catarsi contra la corrupció, que va liquidar de cop tota l'estructura de partits sorgida de la postguerra. Mans Netes, se'n va dir d'allò. La política no suporta el buit, i sempre hi ha algun espavilat esperant les neteges generals per omplir forats.

Roma aplaudeix l'emperador mentre enterra la República. Visca el Cèsar, morin els senadors.