La majoria de cartes al director que publiquen els diaris són queixes, crítiques (negatives) o denúncies. De tant en tant, es pot llegir alguna mostra d'agraïment a una institució o a un particular. Rarament se'n troba cap que lloï l'obra o la tasca d'algú. Els que ens dediquem a escriure articles rebem més sovint l'opinió dels que no estan d'acord amb els nostres arguments que no pas la d'aquells que els comparteixen. Quan publiques un llibre, en canvi, els lectors que n'han gaudit tenen la necessitat de fer-t'ho saber, tal vegada perquè la ficció crea unes complicitats que la realitat no pot o no sap crear.

En qualsevol cas, però, sembla que ens costa menys moure'ns per queixar-nos que per agrair, felicitar o enaltir algú. Potser el que ens costa admetre és que els altres saben fer bé les coses o simplement ens provoca enveja. O són l'orgull i la supèrbia, que ens immobilitzen? M'agrada que la gent sigui crítica, inconformista, que s'ho qüestioni tot i s'ho miri amb ironia, que és l'única forma de posar-se també a l'altra banda. La crítica i la ironia són gairebé una necessitat vital, un recurs de supervivència, una manera de veure el món i fer-lo, si no més habitable, almenys més proper. Sense crítica no s'avança, no es millora i amenaça el perill de caure en l'autocomplaença. Si perdem o relaxem l'esperit crític és més fàcil (més encara) que manipulin les nostres actituds i pensaments. Però també em sembla que les crítiques han de ser enraonades, ben argumentades i, sobretot, honestes. Vull dir que rere algunes males crítiques s'hi amaguen ressentiments, rancúnies, prejudicis i interessos personals que fan olor de socarrim. Algunes crítiques són molt més matusseres que allò que pretenen criticar.

Quan eduques els teus fills, o si més no en intentar-ho, t'adones de tot plegat. T'adones que has de ser just en les crítiques i mesurat en les censures. T'adones sobretot que has d'actuar amb summa coherència i rigor, deixant de banda tota la càrrega d'estereotips, dèries i frustracions que arrossegues. I t'adones també que les teves lloances i el teu encoratjament són molt més productius del que et pensaves. Així aprens a donar les gràcies més sovint, a reconèixer els mèrits dels altres, a celebrar els seus progressos i, quan l'ocasió s'ho val, a lloar-los sense recances. Aprens a enfocar la crítica cap a tu mateix i a acceptar-la amb tota humilitat quan el teu fill et recorda que no estàs predicant amb l'exemple. Però, vaja, tot això també podria ser ben diferent de com ho he exposat.