De nou, la N-II convertida en protagonista negativa. En el transcurs de les darreres setmanes s'han succeït almenys dos esdeveniments que confirmen que aquesta dissortada carretera no es troba en la llista de prioritats del Govern de l'Estat. En primer lloc, el Ministerio de Fomento ha fet explícit a través d'un anunci oficial publicat al BOE que renuncia a desdoblar el tram Tordera - Maçanet de La Selva i planteja una nova via d'alta capacitat entre Granollers i Maçanet, quelcom que equival a abandonar el projecte actual i substituir-lo per una alternativa que no té cap sentit. En segon lloc, la presentació del projecte de Pressupostos Generals de l'Estat pel 2013 ha acabat de reblar el clau anunciant una insuficient partida de prop de 30 milions d'euros, la major part dels quals es destinen al tram a mig fer entre Sils i Caldes de Malavella. Un tram que el 2012 ja rebia una aportació de 15 milions que encara s'han d'executar.

La realitat de la carretera N-II és més que coneguda, ja sigui pels seus prop de 25.000 vehicles que hi circulen diàriament de mitjana, per l'elevat trànsit de camions o per la seva elevada sinistralitat. No valen excuses per no fer res, i menys apel·lar a la falta de disponibilitat econòmica. Tot plegat, al cap i a la fi, es redueix a una manca de voluntat política. Arribats a la situació actual, la conclusió lògica és que un Estat que no exerceix les funcions que se li suposen no ens serveix, ni com a país ni com a societat. Generalitat, governs locals i societat civil ha constatat que tota reclamació i tota demanda raonada presentada a Madrid ha acabat topant amb una paret. I per això mateix, ara també és hora d'exercir el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.

En plena transició nacional, hem d'avançar cap a un nou plantejament que trenqui amb la lògica de compartiments estancs vigent fins al moment i vegi la xarxa viària catalana -o les xarxes de comunicacions en sentit ampli- com un tot sense estar pendent de qui és o no és titular d'una determinada carretera, autovia o autopista. Igual que la majoria de la gent circula per una via o una altra sense importar de qui és competència, les administracions catalanes han de tenir poder per actuar allà on faci falta de manera ràpida i eficaç, sempre en benefici de les persones i de les empreses. El temps de la queixa i de la reclamació permanent ha de passar a la història, ja que hem vist de manera reiterada que, en casos com el de la N-II, no s'han aportat solucions. I cal actuar, i actuar amb celeritat. I això es tradueix en gestió i inversió. Si bé la conclusió final és que ens cal canviar el marc polític vigent, a curt termini és imprescindible que l'Estat, qui encara és competent sobre la N-II, mogui fitxa urgentment.

D'entrada, cal que l'Estat prengui mesures per desviar cap a l'autopista AP-7 la major part de l'intens trànsit de vehicles pesats que circulen per la N-II. Aquest és un dels grans problemes actuals: que la N-II és vista com una alternativa gratuïta per part d'aquells camions de llarg recorregut que es volen estalviar de pagar el peatge de l'autopista. Un fet comprensible però que ocasiona problemes de fluïdesa a la carretera. Amb les dades a la mà, prop del 25% del trànsit de la N-II són vehicles pesats, una xifra massa elevada que cal reduir. Si bé l'opció de prohibir la circulació als camions es pot descartar, existeix una alternativa que cal estudiar en vistes d'aplicar-la el més aviat possible: implantar l'anomenada "Eurovinyeta", una tarifa de circulació per als camions que es recolza en una directiva europea. D'aquesta manera el camions en trànsit que no tinguin com a punt d'origen o destí les Comarques Gironines haurien d'optar per l'AP-7 enlloc de la N - II. Fet aquest pas, merament de gestió del trànsit, cal invertir. I invertir amb seny i rigor cenyint-nos a una planificació i a un calendari adequat. Cal acabar urgentment els trams entre Maçanet i Caldes, els quals s'havien començat i s'havien deixat a mig fer tot deixant un paisatge desolador que comporta un elevat risc a efectes de seguretat viària. La connexió amb la C-32 a Tordera és el següent pas, sense oblidar la N - II nord entre Vilademuls i La Jonquera, on es troben alguns dels punts més delicats o perillosos, com la travessia de Bàscara o la variant de Figueres. Superada la vergonya d'haver expropiat als propietaris dels terrenys per després intentar retornar-los als mateixos propietaris, fet que ha passat en el tram d'Orriols, hem de plantejar aquest tram com a via desdoblada permeable i difusora, fent que continuï sent una via estructuradora de les comarques Gironines, no una còpia de l'AP - 7, autopista amb unes funcions molt diferents. En cas contrari reincidiríem amb el model que ha aplicat l'Estat Espanyol durant la darrera dècada, basat construir vies d'alta capacitat en paral·lel. Un model inèdit a Europa i que ha ocasionat i ocasiona molts de problemes.

Les comarques gironines i el conjunt de Catalunya no poden esperar més. Ja no ens trobem davant d'un problema puntual i conjuntural, sinó davant d'un de general i estructural. D'aquesta constatació parteix la necessitat de dotar Catalunya del màxim de poder polític i fiscal dins d'una Unió Europea cada vegada més federal. Tenim pressa, molta pressa.