Santiago Vilanova, periodista de tremp, director de l'etapa autogestionària del Diario de Barcelona, membre d'Ecoropa (European Network on Ecological Reflection) i d'altres entitats ecologistes internacionals, ens ofereix aquesta propera Diada del llibre dos volums interessants: l'assaig L'Estat ecològic. Una proposta per a l'Estat català del segle XXI (Barcelona: Base, 2013) i la novel·la L'ull blau de Sibèria (Valls: Cossetània Ed, 2013). En el primer s'expliquen els orígens de l'ecologia i de l'Econacionalisme, fruit de la vinculació d'un sector del MEC (Moviment Ecologista Català) al Moviment Nacionalistes d'Esquerra, de l'experiència acumulada pel moviment de Periodistes Ecologistes promotors de la revista Userda i dels cursos-debat a la Universitat de Prada. El llibre, en el fons, és una revisió de L'econacionalime (1981) i inicia el debat sobre el futur model d'Estat català que haurà de fer creïble l'economia verda per poder respondre a la crisi global. Un debat que, vulgues no vulgues, hauran de promoure tant els municipis de l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) com la gent de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), respectant la sectorial d'energia, entorn i medi ambient; perquè, llegint Vilanova, no sols t'adones del que significa la bioeconomia i la defensa civil, sinó que t'assabentes de detallets com, per exemple, que "avui, la secció catalana del Club de Roma està controlada per la Caixa, Gas Natural-Fenosa, Abertis i Agbar, entre d'altres entitats". Òbviament, Vilanova, que no sols critica els models econòmics consumistes i especulatius de la transició fruit dels plans energètics franquistes o l'oblit/retard de la implantació d'energies netes i renovables a l'autonomia catalana sinó que fins i tot gosa oferir una "Guia per als ciutadans i regidors ecoindependentistes", es decanta per un Estat català que superi la tecnocràcia i que sigui neutralista, desmilitaritzat i desnuclearitzat, cosa que ell, enfront de l'estat industrial ja periclitat, denomina "Estat ecològic". Un llibre oportú, que ha de ser fruit de debats ben propers.

Quant a la novel·la, L'ull blau de Sibèria fa referència al llac Baikal i no pot ser més oportuna en l'Any Internacional de la Cooperació de l'Esfera de l'Aigua declarat per l'ONU. La novel·la té tres punts geogràfics: l'un, a 3.000 km a llevant de Moscou, a tocar de la frontera de tramuntana de Mongòlia, en terrenys del Miquel Strogoff, amb la baixa tundra de paisatge; l'altre al Fort Meade de Maryland, no lluny de Washington, a l'Agència de Seguretat Nacional dels EUA, la central d'intel·ligència i criptoanàlisi més poderosa del món. I entremig, París, on tenim la seu d'una multinacional d'aigües envasades: la Global Waters. D'aquests darrers ?ter?renys el novel·lista en fa un retrat fred, ?gai?rebé una caricatura expressionista. De Sibèria, especialment de Novosibirsk, de la ciutat dels científics d'Akademgodorok i d'Irkustk, a tocar del Baikal, no: ens en descriu detalladament la decepció social a causa de la corrupta burocràcia moscovita permesa per Putin després de la perestroika i de com aquesta corrupció i la manca d'interès dels governants del Kremlin, en una Rússia enverinada per màfies i malejaments de tota mena -fins i tot entre prestigiosos científics- tornen a originar-se actituds comunistes més pures i translúcides, aliades amb d'altres moviments, com ara els ecologistes. Un fet que Solzhenitsin no podia ni imaginar quan el 1968 ens parlava de El primer cercle i, més tard, del Gulag.

Dit això, ara només cal que sàpiguen que l'aigua del Baikal és una aigua fòssil de més de 25 milions d'anys, d'una puresa excepcional, amb espècies endèmiques úniques, vegetals i animals, com ara l'òmul, el peix blanc del llac, o la foca nerpa. Es tracta d'una veritable catedral de l'ecologia, de forma que, entre les més de 1.500 espècies animals que conté, hi ha un petit crustaci minúscul, d'un mil·límetre i mig, l'Epischura baikalensis, que filtra l'aigua, n'elimina la calç i altres possibles toxines, harmonitza la saturació d'oxigen i en garanteix una puresa absoluta. Amb un pH semblant al de la sang i ínfima mineralització, l'aigua del Baikal resulta bona per al cos humà i n'elimina toxines, excessos de sal i colesterol. Res d'estrany que Rússia hi tingui una planta d'envasament d'aigua, l'Angara Waters. Malgrat això, i tot i haver estat declarat patrimoni de la humanitat, la burocràcia del Kremlin no el preserva com cal: no sols deixa bastir indústries de cel·lulosa a la seva riba sinó que permet aixecar-hi indústries privades contaminants a les seves vores (amb capital japonès i xinès). Amb aquest magnífic plantejament, Andreu Vilert, un consultor barceloní és comissionat des de París per la multinacional Global Waters, preocupada pel canvi climàtic i la disminució dels aqüífers mediterranis, a fi d'establir un acord amb la russa Angara Waters, per comprar 500 milions de litres l'any de l'aigua del Baikal i proveir, d'aquesta manera, la seva disminució de recursos. Vilert viatja a Moscou pensant fer el negoci de la seva vida. Un cop allà, amb relació eròtica inclosa amb una esplèndida i desconeguda Tatiana -l'ambient de corrupció que s'hi viu està molt ben aconseguit-, edulcora convenientment els mafiosos de la krixa perquè li facilitin el viatge a Novosibirsk, i li aconsegueixin els contactes pertinents a Akademgodorok i a Irkutsk. El nostre protagonista arriba així a les ribes del Baikal enmig d'un Congrés d'Escriptors, que juntament amb un moviment ecologista, són del tot proteccionistes. Val a dir que arriba a fer una excursió pel llac amb ells, establint relació amb la líder ecologista, una tal Larissa, a la qual vol acontentar oferint-li una fundació que ajudi a la protecció del llac, ja que ell se'n vol endur part de l'aigua. La noia, però, no és estòlida i el contacte servirà al novel·lista per justificar un final... que irromprà sobtadament.

Fins aquí, tot perfecte, ja que els directors russos de l'Angara Waters estan la mar de contents de negociar la venda d'aigua amb Global Waters. Només que, hi ha un detall: la multinacional Global Waters té un encàrrec de l'Agència de Seguretat Nacional dels EUA: en les mostres envasades d'aigua que s'ha d'endur del Baikal fins a París el nostre home, hi ha d'haver la presència de l'Epischura i ell ho sap molt bé; no debades unta convenientment els dos científics russos que l'ajuden. Amb l'Epischura, justament, els americans pretenen purificar l'aigua cada vegada més contaminada dels grans llacs nord-americans, els dipòsits d'aigua dolça més grans del món. No debades, sense saber-ho, Vilert és vigilat, via satèl·lit i Echelon, en tots els seus moviments.

No explicaré pas com acaba la trama. Deixin-me dir, tanmateix, que encara que l'aigua del Baikal comercialitzada a Europa valdria un ronyó, l'ordit novel·lístic és prou versemblant com per seguir-lo amb enjòlit. I, perquè no tot siguin lloances, afegiré que, a mi, el desenllaç m'ha resultat precipitat. Però, posats a triar vencedors en la novel·la entre els capitalistes de la multinacional, els Serveis d'Intel·ligència nord-americans o els ecologistes... ja poden pensar que l'autor ho té molt clar. A més a més, condensant la durada del relat en poc més d'una setmana, l'autor aconsegueix incrementar la intriga.