Cartes

20.01.2014 | 07:25

Ens han enganyat... una vegada més
joan enric carreras mercader.
Bellcaire d´Empordà.
Una vegada més ens han enganyat, ens han dit que la cosa millora, que el país comença a veure la llum... Quina mentida, cada dia més misèria, en tots els sentits, una pèrdua de valors bestials. Resulta que un dels programes de més audiència en aquests moments és Entre todos, a TVE-1, i en horari d´estar treballant, on ens expliquen un munt de problemes que té molta gent, i qui vol col·laborar per solucionar-ho, truca i ofereix uns diners, cosa que em demostra que tenim veïns «collonuts», gent que encara és capaç d´ajudar un altre.
Jo, personalment, col·laboro amb una ONG amb la qual, durant les festes nadalenques, anem a buscar ajudes, sobretot per als nens necessitats, i puc dir-vos que hi ha gent que es treu coses de la boca per ajudar els altres. Però quan llegueixo coses com «no poden pagar el lloguer», «pobresa extrema», «perill de desnonaments», «aturat de llarga durada», «els volen tallar la llum», «cerca feina amb 70 anys», etc. m´entra un «rau-rau» a l´estómac d´indignació davant uns governants indignes, que només pensen com enriquir-se, i que han fet de la política un negoci i no un «servei desinteresat per la comunitat».
Al principi de la nostra petita democràcia, els qui es posaven en política eren gent amb inquietuds socials, que moltes vegades només volien «sortir a la foto» per l´ego personal, com era ser de la junta del futbol, o de l´associació de sardanistes, però ara qui vol posar-se en política, en general, perquè hi ha de tot a la vinya del Senyor, només busca el seu profit personal. Si almenys ho fes per fer la feina ben feta i no ens volguessin enganyar com ho estan fent cada dia seguint ordres del partit, inclús han perdut la seva identitat personal i estan sota les sigles de tres o quatre lletres... Ja ni ha prou, no? Volem solucions! Ja!

El motí de
La Taulera
de l´any 1830
rogeli vancells. sant feliu de
guÍxols.
Entre els anys 1827 i 1830 es van presentar compradors francesos i anglesos a la província de Girona, la seva arribada va despertar veritable interès entre els propietaris de suredes.
Els compradors estrangers oferien bons preus pel suro en cru i, davant d´aquestes ofertes, els propietaris es van moure i van demanar la derogació de l´ordre que prohibia l´exportació de suro en pannes. Els compradors francesos i anglesos cremaven i raspaven el suro a les mateixes finques productores, i això suposava que el preparaven als masos dels propietaris. De les platges de Sant Feliu i Palamós van anar sortint vaixells carregats de suro en brut (pannes). Això implicava la manca de treball a la comarca, ja que els fabricants empordanesos no podien pagar els preus que pagaven els francesos i anglesos.
Així les coses, una prestigiosa casa de comerç marítim de Barcelona va obtenir una Reial Ordre pe extreure suro en pannes, en quantitat de 60.000 quintars en quatre anys, a raó de 15.000 per any, amb destinació a ports de l´Oceà i amb la prohibició expressa de no conduir-los a ports francesos. Els tapers catalans no van voler conformar-se amb aquestes exportacions de suro en pannes, per creure que posava en perill la seva subsistència.
El 22 de novembre de 1830 va esclatar un motí a La Taulera (municipi de Santa Cristina d´Aro) amb què els amotinats van impedir els embarcaments, malgrat els esforços de l´Alcalde Major de Sant Feliu, que va declarar il·legal i punible aquell motí. Per aclarir la qüestió i fer complir la llei, l´autoritat va disposar que el Tinent Coronel dels Mossos d´Esquadra, amb forces a les seves ordres, es traslladés a les viles de la comarca, per comunicar als Ajuntaments el contingut de l´esmentada Reial Ordre, diligència que va practicar els primers dies del desembre de 1830 obligant al seu compliment i obediència. També van ser cremades diverses partides de suro, preparades per al seu embarcament.
Una mudança política sobrevinguda després va permetre als amotinats sortir indemnes de la seva aventura.

L´augment dels sous dels directius
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque.
Torroella de Montgrí.
Acabem de saber que les retribu­cions dels directius espanyols van pujar un 7% l´any passat, fet que contrasta amb el descens dels sous de 3,18% en les categories intermèdies i de 0,47% en les més baixes, però que encara contrasta més amb la dada que Catalunya té 95.100 llars sense ingressos, segons l´Institut Nacional d´Estadística. És evident que els diners sostrets dels sous dels treballadors de categories intermèdies i baixes estan passant a mans dels directius.
La Comissió Europea ha denunciat que la crisi està eixamplant les diferèn­cies entre rics i pobres: hi ha un grau alt d´empobriment d´una gran majoria i un grau alt d´enriquiment d´una minoria, una constatació clara de la dissolució de la classe mitjana. Els temps de crisi, d´entreguerres, de postguerres i de penúries comporten que els uns s´aprofitin dels altres per augmen­tar la seva riquesa. Així s´accentuen més que mai les diferències socials i econòmiques, es fractura l´anomenada societat del benestar i apareix la injustícia d´una forma més accentuada.
Tot això, que hauria de ser una contradicció des del punt de vista humà, no ho és: representa una carac­terística més del sistema que hem creat entre tots. Hem assumit que hi ha països desenvolupats, altres en vies de desenvolupament, i que el punt de partida de la nostra existència determina unes condicions de vida que poden ser molt diferents segons sigui el nivell econòmic del país a què pertanyem. També estem assumint, sense cap mena de dificultat, que les prioritats dels nostres governs no siguin les que haurien de ser. Contradiccions que esdevenen norma­litats

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema