La brutal pallissa que fa dues setmanes li van propinar uns exaltats membres del cos de la Policia Nacional al jove cadaquesenc Rafael Martin Faixó a la mitja part del partit final de la Copa del Rei de futbol a l'estadi valencià de Mestalla és un fet summament lamentable que no té justificació, per més que s'esforci el Ministre espanyol de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. Potser és veritat que, tal com afirma la pròpia víctima, es tracta d'un fet aïllat, fruit de l'escalfament temporal del cap d'algun agent al que ha molestat més l'estelada que en Rafael portava al coll que l'esvàstica a l'altra banda del camp. Tot i així no deixa d'esser simptomàtic que la desesperació d'alguns defensors de la una, grande y libre, que veuen com cada dia els queden menys arguments per defensar la unitat d'Espanya, comença a prendre tints violents, encara que fins ara la majoria de les agressions hagin estat més aviat verbals.

Del que no pot estranyar-se ningú és de la politització que es fa d'aquest i de qualsevol altra agressió "noticiable", perquè els polítics són els primers en intentar treure rèdit electoral de qualsevol incident que els afecta. Així ho acaba de demostrar el primer secretari del PSC Pere Navarro, arran del cop de puny que ha rebut el passat cap de setmana i que es va afanyar a atribuir al "clima de crispació" política que es viu a Catalunya.

De totes formes, ja seria hora que els dirigents europeus, que segueixen donant cobertura i credibilitat als seus "socis" espa?nyols, es fixessin un xic més en aquests i molts altres episodis. Només així s'adonaran del poc respecte democràtic que comparteixen molts, massa ciutadans ibèrics, els seus representants inclosos. I també se'n farien creus si s'adonessin de com els polítics del regne utilitzen la idea d'Europa per amagar a sota qualsevol cosa, la seva catalanofòbia inclosa. Perquè per poc que agradi a alguns, Espanya segueix essent molt poc democràtica i molt poc europea. En el fons, segueix essent el país on el que val són els "collons" que es posen a sobre la taula i on guanya qui els tingui més grossos. I si no que els ho preguntin als quasi cinc milions d'espanyols que han convertit els vuit cognoms bascos en la pel·lícula més vista. El problema no és que sigui una comèdia en què la intel·ligència només s'ha fet servir per a la recerca del màxim nombre de tòpics i obvietats per fer riure les masses. El problema és que la gran majoria dels espectadors que viuen al sud de l'Ebre deuen haver sortit del cinema convençuts que Andalusia "guanya" la batalla (de l'amor, en aquest cas), mentre les "Vascongadas" cauen rendides als "encants" del fino, el flamenc i les curses de braus.