Els costos d'una democràcia en l'aire

«Malgrat les promeses de regeneració que van precedir la recent reforma de 2015, les portes que s'han tancat al finançament dels partits s'han mantingut obertes per a les fundacions i entitats que en depenen»

26.06.2015 | 10:19
Els costos d'una democràcia en l'aire

Grecia en el aire és el títol, no casual, de l'últim llibre publicat a Espanya per l'hel·lenista Pedro Olalla. En paraules de l'autor, aquesta obra pretén descriure, des de les fonts i des del seu lloc d'origen, el que va ser el projecte i la realitat de la democràcia atenesa, no es tracta d'una recomanació de les mateixes fórmules i conceptes i sí d'una aposta per seguir buscant el que ells, de manera meritòria, van perseguir i van trobar. Un d'aquests conceptes «clàssics» és el del cost econòmic de la democràcia; recorda Olalla que durant l'època de Pèricles ningú va cobrar un òbol per anar a governar a l'Assemblea, després es va fixar una retribució d'uns pocs òbols perquè els més pobres no s'excloguessin de participar en el govern de la ciutat per haver d'atendre les seves necessitats peremptòries. Avui la finalitat de sufragar amb diners públics l'activitat política no és molt diferent: ningú ha de quedar exclòs de l'accés a càrrecs públics ni aquests han d'estar reservats als que disposin de mitjans folgats de vida; tampoc es qüestiona que la democràcia suposa un cost per a l'erari públic. El que sí que convé debatre, i no donar per tancat, és el què, el com i el quant del finançament de la vida política. Aquí ens limitarem a comentar dues qüestions: els diners dels partits i la retribució de les activitats parlamentàries.

Pel que fa als partits, el legislador espanyol ha optat, com en la major part de les democràcies, per permetre el finançament públic i privat, encara que en la pràctica el que predomina (sol ser més del 90%) és el primer; la raó originària era no afavorir determinades opcions que, per la seva concreta ideologia, podrien rebre més i majors donacions. No obstant això, el resultat final ha estat molt negatiu: per una banda, tenim un sistema que promou, pu?rament i simplement, el manteniment de l'statu quo polític en la mesura que si, com preveuen la llei electoral i la de Finançament dels Partits, tenen més diners les formacions que aconsegueixen millors resultats e?lectorals s'estan creant les condicions per?què aquests resultats es repeteixin; quan els canvis es produeixen, això passa tot i el règim vigent, no gràcies a ell. D'altra banda, han abundat la insaciabilitat, l'opacitat, la impunitat, el clientelisme i la hipocresia: els partits espanyols han vingut rebent diners de l'Estat, de les comunitats autònomes, de les diputacions, dels ajuntaments, fins i tot del Parlament Europeu...; fins al 2012 es van acceptar, de diverses for?mes, les donacions anònimes; les infraccions a penes s'han castigat perquè l'òrgan supervisor -el Tribunal de Comptes- feia els seus informes amb tanta demo?ra -uns 5 anys- que aquelles ja havien pres?crit; han sovintejat les condonacions de deutes per part dels bancs -per què ho feien?-; finalment, i malgrat les promeses de regeneració que van precedir a la recent reforma de 2015, les portes que s'han tancat al finançament dels partits s'han mantingut obertes per a les fundacions i entitats que en depenen.

Davant d'aquest entramat, que ha afavorit i emparat la corrupció, caldria garantir la transparència dels comptes, la limitació de les despeses i combinar el finançament públic i el privat: el primer no perquè serveixi a l'statu quo sinó per promoure, en condicions de certa igualtat, el compliment de les funcions que corresponen als partits; el segon per fomentar, com va reclamar ja el 1992 el Tribunal Constitucional alemany, la influència de la ciutadania en les formacions polítiques i les arrels socials dels partits.

Pel que fa a les activitats parlamentàries, és obvi que el seu acompliment adequat requereix una retribució digna i disposar dels mitjans necessaris. La dignitat de l'estipendi caldrà mesurar-la per les obligacions del càrrec -si es pren seriosament, la vida política actual exigeix molta dedicació, temps i esforç- i les responsabilitats inherents a la participació en la presa de decisions rellevants per a la comunitat. ¿I això quant costa? No és fàcil, almenys per a mi, traduir-ho a euros, però atès que la decisió final correspon, en virtut de l'autonomia pressupostària, als parlaments respectius, seria oportú un debat públic i plural on s'exposin les diferents postures i s'expliqui què s'està retribuint, quant es paga i per què. Aquesta discussió hauria d'estendre's als mitjans econòmics i personals que es posen a disposició del millor exercici del càrrec representatiu. Com es calculen els diners que s'assignen a cada grup parlamentari? Com i en què es gasten? Per què el nombre d'assessors és de 48 i no de 50 o 35? Qui són? Quin perfil professional tenen i quins mèrits acumulen? Qui els selecciona i d'acord amb quins criteris?

El debat públic sobre aquests assumptes no és -no ha de ser- una qüestió de demagògia sinó de transparència; és a dir, de democràcia, i aquesta, com Grècia, també està en l'aire.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema