Aenicarló hi ha un bar que es diu Olvida...o Recuerda. Sí, així d'impactant i de mal escrit. Es diu Olvida...o Recuerda i el cartell encara és pitjor que el nom, perquè la tipografia és espantosa i en un racó del cartell hi ha uns dibuixets incomprensibles. Dissabte passat, per qüestions logístiques avorrides d'explicar, vaig acabar esmorzant en aquest local de nom tan original. La cambrera es va aixecar d'una taula de la terrassa per servir-nos i l'accent de l'hola, qué queréis ens va semblar rus. Sabates de taló d'agulla, ungles pintades, vestit gairebé de discoteca. Ja es va veure de seguida que no hi havia feeling: nosaltres no sabíem ben bé què volíem perquè teníem calor per fer un cafè però era molt aviat per fer una cervesa i tampoc acabàvem d'entendre què ens podia oferir l'Olvida o... Recuerda per menjar. Als bars de Benicarló fan unes torrades amb tomàquet boníssimes i van ser les que em vaig imaginar quan la cambrera va suggerir unas tostadas? -sí!-. Però immediatament hi va afegir con mantequilla y mermelada i vaig veure el potet monodosi de melmelada industrial -no no no, mermelada no-. Bueno, entonces, ¿qué [coño] queréis? No ho sabem, perquè ja estem aquí asseguts però no ens agrada aquest bar i volem marxar però ens fa vergonya. Bueno, posa'ns dos minis de pernil i dues coca-coles. Els minis eren tan apetitosos com dos trossos de conglomerat. Vam poder veure estupefactes uns calamars carbonitzats a la taula del costat. Vaig intentar llegir el diari però només tenien el Marca. La tele estava a tot drap i el mural d'arbres i fades al costat del logo de l'Olvida hauria provocat un atac de cor fulminant a qualsevol dissenyador. Vam acabar d'al·lucinar del tot quan la cambrera em va negociar el preu de l'esmorzar.
Camí de la platja va sorgir la pregunta: i com és que funciona, aquest bar? I-com-és-que-fun-cio-na-quest-bar. Aquest bar funciona, estimada Helena, perquè segur que la cambrera és encantadora i cada dia s'asseu amb el grup d'homes que hi van a fer el gintònic i se sap el nom de cadascun d'ells. I sap que a en Paco li agrada carregat i li posa una mica més de ginebra mentre li pica l'ullet i a en Toni li diu para ti dos euros, cariño cada dia. I miren la tele i el mural d'arbres i fades el va pintar la filla de la cambrera, que té dots d'artista i ella se sent feliç cada vegada que el veu. I nosaltres som uns esnobs i uns estúpids perquè com que sabem apreciar el pernil ibèric ens pensem que estem per sobre del bé i del mal. I no sabem res dels homes que fan gintònics ni de la cambrera que es posa talons d'agulla per servir cafès. Ni qui són, ni d'on vénen, ni què necessiten, ni res. I m'adono que els judicis i els prejudicis se'ns escapen com si fos aigua i em fa molta pena i molta ràbia perquè quan algú em jutja a mi sense conèixe'm penso tu no em pots jutjar perquè no saps res. I resulta que jo faig el mateix. Procuraré tenir-ho present i si me'n descuido tireu-me una coca-cola pel cap, sisplau.
