Si una cosa caracteritza aquest agost, són les paraules. Paraules a falta de fets, sobretot, d'actors polítics que marcaran l'agenda quan la gent es tregui les bermudes, els banyadors i els pareos; deixi la guia de viatge o el dolce far niente a la platja, amb la cerveseta freda. Paraules amb regust a lleis de dos dictàmens, estudis professionals, vaja, sobre la legalitat de la moratòria turística decretada per la flamant alcaldessa de Barcelona, senyora Colau. Aquests estudis de prestigiosos despatxos d'advocats mostren indicis d'il·legalitat en una moratòria que parla de col·lapse turístic de determinades zones però afecta tota la ciutat, que atura projectes que tenien llum verd per iniciar-se. La immobiliària de l'amo d'Inditex té, per exemple, un projecte a plaça Catalunya amb un pressupost de 400 milions d'euros.

La senyora Colau, esperança d'una altra política, i que d'altra banda està sent més analitzada i seguida que un cadàver de la sèrie CSI, sobretot per veure si s'equivoca, aprèn a marxes forçades que una cosa és lluitar contra una llei de desnonaments molt millorable, que podria ser considerada il·legal i nociva pel ciutadà a la resta d'Europa, i que cal canviar, i una altra cosa és saltar-se les lleis a la torera aixecant banderes de puresa. Els procediments, l'Estat de dret existeix per conformar societats segures i garantir els drets de tots, això inclou tant als ciutadans de carrer que suporten com poden les festes dels turistes d'apartaments legals o no legals, com als inversors hotelers.

Paraules com les del senyor Romeva, líder sorprenent d'un dels blocs polítics que es presenten a les eleccions del proper 27 de setembre, tot dient que el president Mas podria no ser el president del següent Govern de la Generalitat, en cas que el bloc del Junts pel Sí guanyés les enèsimes eleccions a què els polítics es complauen convidar-nos tan sovint. Les paraules de Romeva han estat rectificades més tard. Per això tenim el Twitter, on pots dir i desdir-te poc després, però deixen interrogants oberts sobre pactes posteriors en una situació que es preveu fragmentada, difícil, quan no caòtica. És normal escollir de President a qui va de número quatre d'una llista amb un bloc d'amalgama, de poti-poti, amb poques certeses programàtiques? I què dirà el número cinc, senyor Junqueras? I els actors, els cantants, els mediàtics, els escindits d'altres partits que figuren la llista?

Obrint el bagul de la història, la darrera vegada que a casa nostra es dividia la vida política entre dos grans blocs, el Front Català d'Ordre i el Front d'Esquerres de Catalunya, als anys 30 del segle XX, la cosa va acabar com el rosari de l'aurora, però pel que sembla, això els historiadors actuals semblen no recordar-ho. Parole, parole.