Onze de Setembre a l'illa

15.09.2015 | 00:00
Onze de Setembre a l'illa

En arribar a l'illa, després d'uns dies d'absència errant per la costa oriental del mar Adriàtic, vet ací que, en obrir la premsa periòdica, he trobat una enquesta dirigida a escrutar el sentiment d'espanyolitat dels mallorquins. Diríem que és un sondeig fet una mica de pressa que indaga fins a quin punt els mallorquins se senten espanyols, però sobretot, si volen ser espanyols. O si desitjarien, en el cas que Catalunya fos una nació sobirana, la nacionalitat catalana. Les respostes m'han semblat una mica curioses.
L'enquesta ha vingut com a conseqüència d'una afirmació que sembla que féu a la Universitat catalana d'Estiu, a Prada de Conflent, el senyor Germà Gordó, conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Pareix que va dir que, en el cas que Catalunya fos un país independent, el govern d'aquest país estaria disposat a dispensar la nova nacionalitat a la gent dels territoris que parlam una mateixa llengua i compartim una mateixa cultura: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. Es diu d'una altra forma en una cançó de Maria del Mar Bonet que també ha cantat la cantant sarda Elena Ledda: «Des de Mallorca a l'Alguer... vives paraules que entenc / que tots parlam el mateix». Que tots parlam el mateix sembla que hi ha poca gent disposada a negar-ho. Almenys, a negar-ho públicament, en no ésser uns pocs eixelebrats. Sabeu que a Mallorca, encara que sovint posam èmfasi en el seny i en presumim, tenim una certa propensió al desbarat. Ho evidencia que un dels gèneres més abundosos del nostre Cançoner popular són les cançons desbaratades, sense cap ni peus. La veritat és que, en llegir les respostes dels nostres representants polítics referides a l'acceptació de la nacionalitat catalana, he tingut la impressió que acabaven de sortir de «sa sala de ses pepes».
En parlar de la comunitat lingüística i de la unitat de la llengua és fàcil que aviat aparegui el fantasma dels Països Catalans. Succeeix cada cert temps. I no hem d'oblidar que no fa gaire el nostre Parlament aprovà per majoria que els Països Catalans no existeixen. Lingüísticament, per molt que discuteixi el Parlament del Círculo, existeixen. Políticament també existeixen en la imaginació de molts de ciutadans. I no oblideu que les coses millors de la vida comencen a existir en la imaginació.
Però parlava de l'afany espanyolista que emana de l'enquesta. S'hi troben meravelles, autèntiques perles. Posem per cas: Com és possible que un destacat dirigent dels socialistes i la portaveu dels populars diguin el mateix? Em costa d'entendre. Vull pensar que es tracta d'un coincidència errònia, d'un desbarat compartit, que no és la premonició d'un futur pacte entre el partit dels populars i el partit dels socialistes de què es parla sovint, un avenç d'intencions.
A més de l'opinió d'alguns polítics on cadascú diu, més o menys, el que toca, també hi ha la d'un grup de ciutadans escollits a l'atzar: De cap manera acceptaria la nacionalitat catalana -diu un abrandat-, nosaltres som mallorquins i espanyols, que els catalans ens deixin fer tranquils, refusaria de manera rotunda... És com si no haguessin llegit en la vida res més que el carnet d'identitat. Són espanyols i prou. Encara que així mateix costa alegrar-se de pertànyer a un estat del que és president un senyor que es diu Mariano Rajoy. Hi ha qui considera que el model d'Espanya que defensa pot seduir algú, al marge de la seva parròquia? Heu sentit a dir que el ministre de l'Interior es reuní al seu despatx amb el senyor Rodrigo Rato? Sabeu que destruïren els discos durs dels ordinadors de la seu del partit? Heu sentit parlar de la classe extractiva? Diuen que la corrupció és... Sabeu que... Pensau que enamora, l'Espanya de Rajoy?
Aquesta nit he somiat un desbarat. No és estrany, a l'illa. He somiat que el senyor Mariano Rajoy enviava un SMS al senyor Artur Mas. Deia: «Artur, sé fuerte, hacemos lo que podemos».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema