L'home estàtic

03.02.2016 | 08:15
L'home estàtic

A l'hora de fer comparacions, solem atribuir a les persones les qualitats o els trets característics d'alguns animals. Ho exemplifiquen expressions com "És astut com una guilla" o "És més enganxós que un pop".

Paradoxalment, si volem fer alguna metàfora objectiva sobre Mariano Rajoy, ens veiem obligats a deixar enrere el regne animal i a endinsar-nos pel pedregar del món mineral.

Perquè, en tot aquest despropòsit de la investidura, Rajoy es limita a penjar de la presidència en funcions com si fos una estalactita. El seu immobilisme petri, la seva capacitat autística per enrocar-se, semblen extrets de la grisor i el buit d'una planície lunar, castigada per l'impacte dels meteorits.

El món mineral, és veritat, també és ple de pedres precioses. De gemmes que ens fascinen, ens enlluernen i afinen la sensibilitat de joiers i artistes. Res més allunyat, però, del tarannà i l'actitud de Rajoy, que recorden l'escorça foradada d'un fragment de pedra tosca. D'aquella roca d'origen volcànic a la qual li rellisca la possibilitat que caigui un diluvi, perquè sap que podrà surar damunt l'aigua sense despentinar-se.

La capacitat de Rajoy per mantenir-se impertorbable mentre trona i llampega és un prodigi científic. Mentre un alt percentatge de líders i càrrecs del partit que presideix han esborrat les fronteres entre l'organització política i la banda mafiosa, desvia la mirada de la tempesta. Es pretén monolític. Estàtic. Impassible. Decidit a ser la pedra amb què s'entrebanqui Pedro Sánchez.

L'home no és conscient, potser, que quan les pedres fan molta nosa, les arrenquen del mig del pas, les esmicolen o les catapulten. Temps al temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema