Amb això de la RENFE no hi ha res a fer

23.07.2016 | 07:59

condueixo des dels divuit anys i quasi des de la mateixa edat tinc la vida muntada al voltant del cotxe, carretera amunt, carretera avall. No sóc pilot però quasi. I què s'ha de fer quan un individu com jo es veu obligat a deixar el cotxe al mecànic? El primer és buscar una bona vaselina perquè l'enculada de la factura i sobretot de la mà d'obra entrin molt millor. El segon, i el més important, és resar perquè Renfe tingui una bona setmana. El degoteig de successos ridículs i retards injustificats que Renfe ens ha regalat cíclicament als seus usuaris semblava que havia arribat al seu zenit amb les inundacions venecianes a l'estació del TAV de Girona de l'any 2014. Però mai diguis mai.

Últimament m'he fixat que els usuaris de tren som la majoria una mica losers, una mena de perdedors que -accidentals o no- ens veiem obligats a passar pel tub. N'hi ha que ho afronten amb lectura, altres xerrant i els que poden, dormint. Després hi ha els guiris, que ho viuen amb certa condescendència, convençuts molts d'ells que allò forma part dels nostres genuïns transports nord-africans. El més increïble que jo recordo és el de veure com un revisor s'entestava a fer fora una senyora quasi cega i el seu gos guia, argumentant que els gossos no estaven permesos. En una altra ocasió, no fa pas gaire, vaig arribar a l'estació de destí amb mitja hora de retard. Vaig intentar queixar-me i reclamar el reintegrament del bitllet diverses vegades però finalment vaig desistir perquè mai vaig saber trobar la persona que m'havia d'atendre. En un últim intent vaig demanar la carta de reclamacions al bar de l'estació. La noia no em devia entendre massa bé perquè em va oferir la carta d'entrepans. El cas és que a sobre de servei deficient, l'atenció a l'usuari és de tacte rectal. Cornut i pagar el beure, que diríem.

Finalment, aquesta setmana vaig adreçar-me a l'oficina d'atenció al client de l'estació de Girona per demanar una cosa tan simple i bàsica com és un horari de trens. El tècnic, per definir-lo amablement d'alguna manera, em va dir que feia més d'un any que no donaven horaris. La següent pregunta va ser si hi havia alguna aplicació per a mòbils que funcionés, ja que l'única que havia trobat funcionava igual de bé que el Jes Extender. El tècnic no va entendre l'acudit i, visiblement molest, em va repetir que aquella era la solució. L'aplicació, no el Jes Extender. Per últim, li vaig preguntar si hi havia alguna vacant per treballar en el seu departament perquè per tocar-me el que no es veu i fer veure que informo, creia que estic sobradament qualificat. Em va mirar amb cara de no saber si el que li deia era ironia, sarcasme o realitat. Era una barreja de tot plegat i col·loquialment se'n diu estar fins a la polla. El més trist de tot és que als anys 60, en un dels seus monòlegs, el gran Joan Capri ja ens ho avisava en altres paraules: «Amb això de la RENFE no hi ha res a fer».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema