L'apagada francesa

08.08.2016 | 08:41

Enmig de la guerra declarada a Occident, França, un dels principals camps de batalla en què es lliura la contesa, ha obert un debat sobre la inconveniència de glorificar els terroristes islàmics. Le Monde anunciava no fa gaire el seu propòsit, ja reiterat, de no publicar les fotos pòstumes dels assassins ni difondre qualsevol altra imatge propagandística de l'ISIS. La mateixa decisió va ser presa pel canal de televisió BFM-TV i el diari catòlic La Croix. Alguns més són a punt d'apuntar-se al mutis. Té això algun sentit tractant-se de mitjans que tenen com a deure mantenir informades les seves audiències? Jo no el trobo. D'altres, en canvi, pensaran que es tracta d'una mesura encertada. L'assumpte no és nou. No és la primera vegada que sento comentar que els diaris i les televisions no haurien d'airejar el delicte i els delinqüents, per tal de dissuadir-los. En aquest país es va parlar d'això fa anys quan ETA era la que assassinava.

En algun moment, el terrorista, tant el que es mou en grup i s'adoctrina en els camps d'entrenament com el llop solitari, presa de la desesperació i de l'odi, busquen amb la seva acció la glòria davant els ulls dels seus comandants i amics. El solitari vol, a més, reivindicar-se personalment prement el gallet o accionant la bomba per tot el que ha patit o suposadament pateix de la societat. Així ho entenen els psicoanalistes quan es refereixen a la gihad i als instints criminals que l'animen. No obstant això, les respostes que ha de tenir un periodista són altres i en elles no crec que hagi de figurar l'apagada informativa. Entre altres raons perquè, enfront de l'autocensura i les grans declaracions de principis, la missió del qui es dedica a aquest ofici és explicar tot el que succeeix amb el major rigor possible. El dret dels ciutadans, al seu torn, és mantenir-se informats. No resulta, a més, funcional ni pràctic que els mitjans solvents, com és el cas de Le Monde, se censurin a si mateixos amb l'argument ingenu que el terrorisme gihadista cedirà en no beneficiar-se de la "glorificació" propagandística. Tots sabem que hi ha un pas més decisiu per al fanàtic de l'islam que és el paradís promès.

En la societat de la informació i de les xarxes socials el silenci dels que professionalment han assumit el deure d'informar té encara menys sentit. Per molt que calléssim no deixaria d'haver-hi soroll, i la confusió seria encara més gran en una opinió pública engarrotada per l'ansietat i la por que li esti?guin ocultant dades o imatges de certa ?transcendència en un moment especialment crític.

Probablement estigui encertat Johan Hufnagel, director de Libération, quan diu que prendrà les seves decisions en funció de cada atemptat o crim. Cada història és diferent, cada atac terrorista és diferent. El lògic és que les informacions, les portades, en general la cobertura, s'analitzi cas per cas, com succeeix amb la resta de les notícies que passen per les redaccions diàriament. El periodisme no pot estar subjecte a les apagades informatives i l'autocensura que proposen els seus mateixos professionals basant-se en la creença que el terrorisme propens a deixar el carnet d'identitat després de les massacres s'oblidarà de matar pel fet que els mitjans renunciïn a informar dels seus execrables crims. Donem la volta a aquesta història i preguntem-nos què faríem en el cas que la censura ens fos imposada. Més fàcil, tornem la vista enrere i recordem quan ha succeït: les reaccions a favor de la llibertat d'expressió i el dret a informar. Un dels objectius del terror és, mitjançant la por, empènyer cada dia a una nova renúncia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema