Fa pocs dies, l´oposició va viure la seva jornada de glòria davant del Govern, en aconseguir l´admissió a tràmit de la proposició per apujar el Salari Mínim Interprofessional a 800 euros, a partir de 2018. Com si fos la panacea per arreglar les disfuncions del nostre mercat laboral (i aquesta és una d´elles: el 2015, gairebé el 35% dels assalariats van percebre ingressos iguals o inferiors al salari mínim, equivalent a 655 euros al mes, per 14 pagues).

Però un tenia la sensació d´estar davant d´un efecte MacGuffin. Segons Alfred Hitchcock, director de cinema i creador del concepte, aquest efecte consisteix a fer que els personatges de la pel·lícula avancin en la trama però sense que, en el fons, tingui cap importància per a la història.

Primer, caldrà veure si prospera la tramitació del projecte en els termes proposats (tots els grups volen introduir esmenes) i a quina velocitat (ja que el Govern té mecanismes dilatoris). Més important encara: ha de saber-se si Brussel·les/Berlín enviaran «encàrrecs» perquè no s´aprovi.

En segon lloc, hem de centrar-nos en la trama. Perquè el problema, sent greu, no està (només) en els baixos salaris. O en la mala preparació dels joves, amb deficients resultats en els informes PISA, la qual cosa explicaria l´alt atur juvenil (un altre MacGuffin). L´obstacle principal és el nostre model productiu, que potencia la inversió en sectors de mitjà i baix valor afegit (turisme, hostaleria, construcció...) i al qual ja li està bé la baixa qualificació, per contractar (som el país europeu que ocupa més joves sense qualificar: el triple que els altres). Així, si es decreta un salari mínim com l´esmentat, ¿algú creu que augmentarà més la contractació, davant el cost derivat d´això? Però sembla que és igual, si et pots emportar l´aplaudiment del «poble».