Resulta que una colla de senyores de les nostres comarques s'apunten a les vacances de l'Imserso i els toca la Manga del mar Menor, cap a Múrcia s'ha dit. El viatge en tren, l'hotel estrellat, el menú de malalt, el ball del jubilat, les partides de dòmino i brisca, les excursions, les postals. Tot, si fa no fa, més o menys previsible. Els temps plujós també forma part dels designis de l'atzar, i al març ja se sap, si no fa ponent bufa llevant.
També comptaven, les nostres àvies, que en la superpoblada llengua de sorra, entre Cartagena i San Javier, coincidirien amb altres padrines de la resta de la geografia hispànica. Veus que bé! Intercanvi cultural, xerinola, com més serem més riurem.
Però l'hotel gegant té pisos i té escales. Per baixar del primer, sis iaies de Girona, Figueres i Vidreres agafen l'ascensor. I abans d'arribar a planta l'ascensor s'atura al principal. Les portes s'obren, puja una setena iaiona amb cara de bonifàcia, amb cara de qui vol viure de tot ha de riure. Però el somrís li dura poc. Talla en sec l'animada conversa: els recrimina que en la seva presència no tinguin res millor a fer que enfotre's d'ella i dels seus nassos tot parlant en català. Les nostres àvies discutien sobre si calia enyorar els néts o celebrar que els fills havien de pagar cangur. Totes callen menys l'altra, que no deixa de remugar fins arribar a baix i despatxar-se amb els maleïts catalans.
Anècdota? L'escena es repeteix cada dia de cada dia, al menjador, a la perruqueria. Alguna s'hi va enganxar. D'altres, cap cot, es van mossegar la llengua, es van empassar les llàgrimes i tenien gust de sang. Van odiar arribar a velles, no haver fet encara els deures bé.
