Aquesta setmana s'han presentat les dues candidatures de confluència que afronten les eleccions del 27-S com un plebiscit. D'una banda s'ha revelat el nom de la llista independentista, que es presentarà com a Junts pel Sí, i de l'altra s'ha conegut la marca que aplega les esquerres alternatives, Catalunya, sí que es pot. Els del Junt pel Sí plantegen les eleccions com un plebiscit sobre la independència, mentre que els de Catalunya, sí que es pot diuen que es posaran en confrontació dos models de país. Aquestes dues candidatures no són les úniques que es presenten, però sí que comparteixen una lògica plebiscitària. Això els està portant a fer gestos per seduir l'electorat que se sent procliu a emetre un vot de ruptura amb esperit de regeneració. Catalunya, sí que es pot ha forçat el líder de Podem, Pablo Iglesias, a anar més lluny del que mai ho havia fet comprometent-se a respectar la voluntat dels catalans. De la seva banda, Junts pel Sí ha afegit al seu full de ruta per la independència un compromís d'accés a l'habitatge, renda social i papers per a tothom, que semblen extrets de l'anterior programa electoral d'Iniciativa. Però aquestes no són les úniques llistes que competiran a les eleccions al Parlament. Què fan els altres? En primer lloc evitar presentar-se en bloc, els que podrien compartir l'etiqueta de constitucionalistes, per no entrar en la lògica plebiscitària. Però amb això no en faran prou. Mentre que els independentistes tenen mobilitzat el seu electorat i aspiren a eixamplar els marges del seu espai polític per assolir una sòlida majoria, els que aspiren a frenar-los tenen el repte de despertar la que qualifiquen de majoria silenciosa. I això és impossible sense fer soroll.
