No va ser un artista sinó un adolescent de quinze anys anomenat Mark Cuban qui va descobrir, amb cert astorament, que era possible comprar segells a 15 centaus per revendre’ls, unes hores més tard, per 25 dòlars. Aquell «teenager», avui feliç multimilionari i propietari, entre moltes altres coses, dels Dallas Mavericks, és actualment un ferm partidari dels NFTs (Non Fungible Tokens), és a dir, la versió digital dels segells que, creuen alguns, estaria revolucionant el mercat de l’art. Sigui com sigui, la qüestió sempre és la mateixa: si bé l’art i el mercat de l’art estan íntimament relacionats, no són la mateixa cosa (la prova és que hi pot haver art sense mercat i a la inversa). Per això la darrera edició d’ARCO va ser, en termes generals, tan lamentable: creure que artistes com Solimán Pérez (autor De un malabarismo técnico que supone una ruptura de las fronteras de lo biológico y lo digital a través de esta metáfora de unión de la agricultura, biotecnología, arte y blockchain a través del aceite de oliva) encarnen autèntiques figures disruptives capaces de redefinir el concepte mateix d’art és d’una ingenuïtat comparable, per exemple, a la que especula en portar la civilització humana a Mart mentre mig planeta, el nostre, es mata o es mor de gana.
Steiner mai es cansava de recordar-nos que els parallamps, orientats en direcció al cel (que no deixa de ser el lloc on viuen les idees), no tenen cap mena de sentit sense el cable que els connecta a la terra. La metàfora és aplicable a l’art: allunyar-se de l’esfera humana per embardissar-se en el sotabosc dels blockchain i les criptodivises implica pagar un preu elevat, és a dir, el de la pura autorreferencialitat i el del progressiu alienament o, per dir-ho d’una altra manera, el de confondre l’art amb la darrera versió adoptada pel seu mercadeig.
Expliquem tot això, ara que està tan de moda parlar de sostenibilitat, per vindicar pràctiques artístiques situades anys llum dels «malabarismes tècnics» com ara la de Rosa Aguiló: sense artifici, amb economia de mitjans (paper, aquarel·la, llapis, pinzell), l’artista de Palafrugell ens convida a decréixer en sentit literal, a tornar a l’emoció del gest i de la línia mironiana (o a la del seu admirat Cy Twombly), al minimalisme formal i conceptual o, en definitiva, a un art que brosta lleuger gràcies a que les seves arrels són profundes. De fet, el títol mateix (Esquenes) és tota una declaració de principis: columna que vertebra i que connecta, com el parallamps d’Steiner, el cervell amb les cames.
