Dimitirà Sánchez?

Tenia preparat l’article de la setmana quan ens hem trobat amb la notícia de la parada per reflexionar del President Sánchez provocada, segons diu a la carta, per l’actuació d’un jutge d’obrir diligències a la seva muller, Begoña Gómez, per un suposat cas de tràfic d’influències. La suposada trama va començar per una acusació del PP davant l’oficina de la competència, deien que Sánchez s’havia d’haver abstingut en la votació del Consell de Ministres que va aprovar ajudes a la companyia Air Europa donat que la seva muller era Presidenta d’una fundació que rebia subvencions de la companyia per uns cursos que impartia. Tot molt agafat pels pèls. El tribunal va desestimar la denúncia per considerar que no hi havia conflicte d’interessos. Però, tot i això, el PP i Vox han continuat el seu assetjament i enderroc al President i el seu entorn buscant sota les pedres i intentant vincular la seva dona a casos de corrupció com el cas Koldo. Fa pocs dies comentàvem amb uns amics que Sánchez havia canviat d’ençà que s’ha passat la ratlla (més que vermella) de traslladar la lluita política al terreny personal i familiar. Veurem què dirà la justícia i mentrestant veurem què passa.

Des del punt de vista humà crec que tothom que tingui clar que el cas ara com ara no té bases sòlides pot comprendre que el President Sánchez se sentí malament. Mentre t’ataquen a tu és una cosa (al final tu has decidit fer política), quan ataquen la teva família n’és una altra de molt diferent. Recorden el cas d’assetjament que va patir la parella Iglesias-Montero en el moment que acabaven de tenir els bessons? Poden imaginar com es deuen sentir les filles del matrimoni Sánchez-Gómez? Com els deuen mirar els companys de curs? Totes aquestes coses a vegades s’obliden quan es tracta d’atacar un polític, per alguns polítics i periodistes la família i el polític formen un pack i tot s’hi val. Ho deixo aquí, donaria molt més de si, però del que toca parlar-los és de l’impacte polític.

Per començar no puc oblidar els casos de Mónica Oltra a València o d’António Costa a Portugal. Mónica Oltra va dimitir com a vicepresidenta de la Generalitat valenciana en ser acusada de tapar un suposat cas d’abusos del seu exmarit a una menor tutelada en el centre on treballava. Fa poc va ser absolta pels tribunals, ningú n’ha assumit la responsabilitat, qui la va acusar? No he sentit cap disculpa, ningú ha dimitit per l’acusació falsa. A Portugal el primer ministre, António Costa, va dimitir en ser acusat de corrupció. Que jo sàpiga ara com ara no té cap acusació, diuen que va haver-hi una confusió, que el que parlava a l’àudio utilitzat per acusar-lo no era ell. Costa ha deixat la política i fins i tot el seu partit que ha perdut les eleccions ha tingut la generositat d’abstenir-se perquè la dreta pugui formar govern sense necessitar els vots de la ultradreta. Algú s’ha fet responsable de l’immens error? Algú n’ha assumit alguna responsabilitat?

Una cosa molt diferent va ser el cas de la moció de censura presentada i guanyada per Sánchez i els seus socis en el Congrés dels Diputats pel qual va perdre el poder Rajoy. La moció no es va plantejar per una acusació d’un altre grup polític sinó per una sentència en ferm que havia condemnat al PP per corrupció.

Un debat molt interessant és el de què s’hauria de fer en un règim democràtic per evitar les conseqüències nefastes de les acusacions sense base i com s’ha d’actuar si un polític dimiteix o el forcen a dimitir abans del judici sense proves clares. I ja no diem si és absolt, si el tribunal el declara innocent. Normalment, qualsevol polític dimitit (forçat o no), si és exculpat, ja fa temps que s’ha allunyat de la política activa i rarament hi torna. Vegin el cas d’António Costa que ja ha fet un pas al costat i veurem què farà Mónica Oltra. Com a mínim semblaria normal que els acusadors quedessin inhabilitats per un període de temps i que el mateix els passés als polítics i periodistes que els van tirar als gossos per fer-lo dimitir també.

He explicat en alguns dels meus articles que Aznar a qui alguns van posar el sobrenom de Killer (matador), va iniciar el seu accés al poder acusant de corrupció a Demetrio Madrid, aleshores President de Castella-Lleó, que va dimitir i després va ser exculpat pels tribunals. Aznar va aconseguir així el poder a Castella-Lleó i d’allà a través del «váyase sr. González» i d’una campanya d’assetjament i enderroc perfectament organitzada (com va explicar amb pèls i senyals Luis M. Anson, aleshores director d’ABC) va arribar a la presidència del govern. Des d’aleshores el PP s’ha apuntat a aquesta estratègia quan no té el poder. Amb això no vull dir que Sánchez no hagi comès errors sobretot quan va decidir respondre la campanya del PP amb el conegut «i tu més», perquè crec que és una resposta que cau en la trampa de fer servir els mateixos mètodes que l’adversari, convertir aquest adversari en enemic.

No tinc ni idea de quina és l’estratègia del President Sánchez. Suposo que aquests dies es publicaran opinions per a tots els gustos, des de que és una estratègia, un cop de puny per aglutinar els seus i donar un cop d’atenció als partits que li donen suport, fins que és una renúncia sincera. Tant de bo la carta de Sánchez servís per millorar el clima polític asfixiant del darrer temps, però no crec que el PP i ja no parlem de Vox, canviï l’estratègia, les reaccions dels seus líders ho confirmen. Continuaran amb la matraca que va començar amb el govern il·legítim, amb mantenir un CGPJ caducat per intentar controlar la justícia fins a arribar als atacs personals i a la família. Espero que serveixi perquè els socialistes canviïn d’estratègia i renunciïn al «i tu més», retornant a la política de veritat com ho fa Illa a Catalunya. El meu avi, un home savi, deia veurem, que deia un cec, tindrem temps de comentar-ho.

Subscriu-te per seguir llegint