La temptació biograficista és massa gran com per a no sucumbir-hi, com a mínim, d’entrada: que el teu besavi fos l’autor de La punyalada i que al seu germà se li adjudiqués la paternitat de l’Escola d’Olot t’ubica, vulguis o no, en una genealogia amb poderoses ramificacions artístiques. La qüestió és que dir-se Vayreda i ser d’Olot no només no és irrellevant sinó que reclama un cert esforç retrospectiu. El primer que caldria fer, segurament, és posar en entredit alguns dels tòpics més comunament acceptats: el que s’ha anomenat Escola d’Olot respondria, per sobre de qualsevol altra consideració, a una manera de mirar el paisatge, és a dir, a un esforç per destacar-ne certs elements que, per cert, seria indissociable de la voluntat d’amagar-ne (o d’obviar-ne) uns altres. En relació al controvertit rerefons conceptual de l’Escola paisatgista és important evitar les lectures reduccionistes: «Com totes les tradicions —ens recorda un lúcid Narcís Selles—, no va emanar de la natura, sinó que va ser inventada, utilitzada, negada, restaurada o ressignificada per persones i grups amb interessos diversos, fins i tot contraposats. I no van ser només el tradicionalisme, el falangisme i el nacionalcatolicisme els qui en van fer ús sinó també el regionalisme conservador, el republicanisme, la democràcia cristiana o el liberalisme. I el mite de la pintura paisatgista olotina no el fixa el franquisme, sinó que ve de molt abans» (la reflexió de Selles, per cert, venia a impugnar l’exposició L’Escola d’Olot. Una ‘fake news’ amb 150 anys d’història, a cura sense massa cura de Xavier Palomo).
Només des d’aquesta perspectiva, i ja per acabar amb la temptació biograficista, és possible imaginar una genealogia (fils invisibles que són transhistòrics) que vagi dels Vayreda decimonònics al Vayreda contemporani entregat en cos i ànima al disseny d’espais: allò que els emparentaria —i seguim especulant— és la dèria per la llum i la seva capacitat per transformar llocs irrellevants en espais seductors, suggerents o, en definitiva, habitables. Per dir-ho d’una altra manera: allò que en el besavi era recerca incansable del Locus amoenus, en Jordi Vayreda és transformació activa d’interiors mitjançant recursos subtils però poderosos.
Ho explicàvem no fa massa: la idea que ens hauria d’ocupar, i que Jordi Vayreda sembla voler actualitzar en cada un dels seus treballs és, per tant, la de detectar l’ecosistema al que pertanyen les seves obres bidimensionals o, com afirmava Christopher Alexander, quin és el seu «llenguatge de patró». Una pista important ens la regala el galerista Hug Malla quan afirma que «Vayreda és un artista concret que no fa art concret». Doncs això: el vell somni de l’art concret (defensat per Theo van Doesburg, pare oficial de la criatura pels volts de 1930) passava per higienitzar les imatges amb l’objectiu de que no «remetessin a res diferent a elles mateixes». Amb tot, sabem que cada treball d’aparença concreta de Vayreda manté una relació, diguem-ne umbilical, amb el projecte tridimensional que hi ha al darrera (el Marítim vist com un ascensor de quadrats successius i de retícules gairebé escherianes en seria un bon exponent). Tornar a la sinòpia, al grafisme mínim, ve a dir-nos aquesta exposició inaugural de la Galeria Cadaqués, és una bona manera de reconciliar-nos amb les formes i amb els paisatges reals que, com tothom sap, sempre són interiors.
