Potser no es tracta tant de «creuar el llindar» (aquest és el títol de la mostra de Federico) com de saber mantenir-se en aquell rar però preciós espai intermedi on, gràcies a l’absència de normes, jerarquies i conceptes, qualsevol cosa resulta possible o, si més no, imaginable. Un art liminar (un art que se situa deliberadament als llimbs, és a dir, ni a un costat ni a l’altre) és un art que no ha de retre comptes a ningú, començant per les institucions encarregades de legitimar-ne les produccions i acabant pel voraç mercat: la única condició és assumir una modalitat de resistència que sempre és íntima.
La idea de l’existència humana i de la creació artística enteses com un acte de «resistència íntima» li devem a Josep M. Esquirol: Resistir-se a què? O contra què? Doncs a la disgregació de l’ésser. El filòsof ens ho explica millor: «[És] com si les forces centrífugues del no-res volguessin saber fins on l’home és capaç d’aguantar l’envestida. Tot i que alguns dels rostres enemics canvien, no és d’ara ni d’ahir que la prova és vigent, sinó de sempre, perquè és la mateixa realitat qui protagonitza el setge. Per això hi ha necessitat de refugi, perquè hi ha setge. Per a qui no té casa, la nit i el fred són les més ferotges de les bèsties salvatges».
D’això es tracta: «necessitat de refugi», necessitat d’un lloc on arrecerar l’ésser, on resistir els embats del temps i de la seva irreversibilitat essencial. És des d’aquest racó on hom imagina alguna forma de «resistència íntima» capaç, com diu Esquirol, de conjurar els excessos d’un món àvid de sensacions perpètues destinades a fer possible la hipotètica «realització» d’un individu perfectament alienat. Ara bé: aquesta casa on trobar recer no és cap palau. Ben mirat, ni tan sols és una casa. Es tracta d’una construcció imaginària que, si fem cas a Federico, pot tenir l’aparença de les màquines impossibles de Picabia o, per què no, de les composicions metafísiques de Chirico o Carrà.
De fet, sembla voler-nos dir Federico amb la seva escultura expandida i amb el seu univers iconogràfic coherent però bigarrat, la vida mateixa és un espai intermedi com el que descriu, per posar un exemple extraordinàriament poètic, Marguerite Yourcenar en un dels seus relats breus: es tracta de l’habitació il·luminada i decorada amb opulència (conté una selecció que sembla emanar de la imaginació de Borges) que un ocell, després de volar llargament per una nit hermètica i tempestuosa, aconsegueix creuar després d’entrar per una finestra entreoberta. Instants després, i mig encegat pel festí de formes i colors que inunda l’estança, l’ocell surt per una altra finestra (oposada a la primera) i retorna, sense saber com ni per què, a la nit perpètua que regna a l’infinit defora.
Federico ens convida a endinsar-nos a l’habitació de Yourcenar o, si ho preferim, a passejar pels llims. La única condició, insistim, passaria per acceptar que tot plegat s’esdevé en un sol punt alliberat de tota norma o condicionament. Anna Adell, autora d’un extraordinari assaig titulat, precisament, De paseo por los limbos, ho expressa mitjançant la seva rara síntesi de rigor i poesia: «En algun punt, ocasionalment uns i altres es troben. I d’aquells encontres en neixen criatures liminoides que, en el terreny de l’expressió artística, es caracteritzen per la seva naturalesa esquiva i inclassificable».
