Hi ha pel·lícules que arriben precedides d’una certa reputació perquè s’han convertit en èxits inesperats a les taquilles nord-americanes, però quan les veus no encertes a entendre com pot ser que una història com la que explica encara atregui les grans audiències. En defensa de l’espectador s’ha de dir que el cas de La chica salvaje (Where the Crawdads Sing en el seu títol original) molt probablement es deu a la novel·la de Delia Owens en què es basa, tot un best-seller arreu del món, però també a una campanya promocional que ha sabut dotar el producte d’una certa aureola de misteri. Sigui com sigui, el film d’Olivia Newman és menys enigmàtic del que es pensa, en gran mesura perquè els trucs de la trama són més visibles del que haurien de ser i perquè els personatges, que al llibre estan infinitament millor matisats, fan massa explícites les seves motivacions. Dit això, s’ha de reconèixer que el final és tan previsible com efectiu, perquè al capdavall aconsegueix el que es proposa: que miris el que has anat sabent d’una altra manera.
La chica salvaje explica la història de Kya, una jove que ha crescut tota sola als pantans de Louisiana després que la seva família patís un sotrac molt dolorós. Des de ben petita ha sabut buscar-se la vida gràcies a la complicitat d’un comerciant local i la seva indubtable habilitat per passar desapercebuda. Un bon dia, apareix el cadàver d’un home enmig del bosc i Kya és detinguda com a principal sospitosa del crim. Un veterà advocat es fa càrrec del cas, però es troba que la noia manté un cert secretisme sobre ella mateixa i la seva relació amb la víctima. Als anys 50, enfrontada a un sistema judicial que no entén el seu estil de vida, la protagonista rememora la seva infantesa mentre les investigacions revelen informacions cada vegada més desconcertants. Si bé la directora sap treure un cert profit dels escenaris on transcorre l’acció i alguns passatges es fan tan suggeridors com inquietants, La chica salvaje és un melodrama de manual en què alguns personatges només han vingut al món per fer avançar la trama i algunes solucions narratives resulten massa òbvies. La pel·lícula no inventa res, però és justament per això que entra tan bé al públic de diumenge a la tarda. Per tant, és més que probable que a casa nostra repeteixi el seu èxit nord-americà.
El que no genera cap dubte és el seu ben escollit repartiment, encapçalat per Daisy Edgar-Jones, Garret Dillahunt, Harris Dickinson, Eric Ladin, Taylor John Smith, Michael Hyatt, Ahna O’Reilly, Luke David Blumm i el gran David Strathairn.
