Canvi climàtic i descontrol urbanístic: un còctel letal per a les platges espanyoles. L’augment de la intensitat dels temporals marins i la interrupció de la circulació natural de vents i corrents a causa de l’intens procés urbanitzador de la costa espanyola ha començat a passar factura i ha convertit les platges en les més regressives d’Europa. Aquesta pèrdua de sorra obliga ara el Ministeri per a la Transició Ecològica a invertir centenars de milions d’euros. El dilema és doble: deixar-les com estan, com demanen els ecologistes, o intentar salvar-les, ja que representen el patrimoni i el reclam turístic més gran d’Espanya.
La regressió és un problema que s’estén al llarg dels gairebé 8.000 quilòmetres de la costa espanyola, agreujat els últims anys per l’envit de les tempestes i els temporals hivernals, per l’erosió i per un urbanisme salvatge que les impedeix regenerar-se de manera natural. Tots aquests factors fan que milions de metres cúbics de sorra desapareguin a l’any de les platges. Reposar aquestes quantitats de sorra implica un gran esforç, tant pel que fa a la despesa econòmica com a tècnica, segons informe de l’Institut de Geologia d’Astúries.
Les zones d’Espanya on més es notarà l’impacte de la pujada del nivell del mar seran les costes del Cantàbric i de l’Atlàntic, segons assenyala l’informe sobre l’impacte del canvi climàtic a la costa que ha fet el grup de la Universitat de Cantàbria coordinat pel professor Iñigo Losada, per al Ministeri de Medi Ambient.
El litoral mediterrani patirà una pujada menor. En canvi, tindrà més impacte quant a forts onatges (llevants) a causa de la formació freqüent de borrasques fortes (tipus Glòria), com de fet ja està passant en l’última dècada. Els onatges causats per aquests temporals s’emporten molta sorra i deixen exposades les zones de primera línia ocupades per habitatges (com la platja del Pinet o la platja de Babilònia, a la província d’Alacant).
Els geògrafs sostenen que és urgent elaborar una cartografia detallada d’indrets de primera línia de costa amb ocupació permanent per habitatges (en concessió administrativa de la Llei de Costes) per començar una desocupació d’aquestes zones amb alt risc per a la vida de les persones que allà viuen. «Aquesta desocupació s’ha de fer mitjançant acords entre les administracions (estatal i municipal) i els propietaris. Però és urgent un programa de desocupació d’aquestes zones, perquè el problema de pujada del nivell del mar i, sobretot, de major nombre de temporals forts, anirà a més en les properes dècades», apunta Jorge Olcina, president de l’Associació Espanyola de Geògrafs.
Un primer pas serà la modificació de la Llei de Costes de 2013, que va perllongar indegudament els períodes de concessió d’espais de domini públic indegudament ocupats. De fet, la Llei de Canvi Climàtic del 2021, obre la possibilitat de desocupació d’aquests espais, per adaptar-lo al canvi climàtic.
L’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona ha quantificat l’erosió de les platges d’aquesta ciutat durant les darreres dues dècades. Segons els experts, el seu desgast es deu a la seva artificialitat, morfologia, onatge, efecte dels temporals i construcció d’estructures de protecció, com ara dics, que modifiquen la distribució natural del sediment a les platges.
Aquest diagnòstic ha estat possible gràcies al seguiment exhaustiu que s’ha fet des de l’Observatori Coster de l’Institut, que celebra ara el 20è aniversari. Durant tots aquests anys, s’han pres imatges de les platges cada hora, cosa que ha permès endinsar-se en el coneixement de la dinàmica sedimentària i avaluar l’impacte de les regeneracions artificials de sorra i altres accions antròpiques.
Gràcies a les imatges preses des de l’Observatori Coster de l’ICM, els investigadors poden esbrinar la superfície emergida de platja, la rotació de la línia de costa (que es deu a l’angle d’aproximació de l’onatge), l’erosió causada pels temporals o l’augment de les superfícies després de les regeneracions artificials, entre d’altres. Així mateix, totes aquestes dades s’utilitzen per verificar els models d’evolució de la línia de costa i avaluar els efectes derivats del canvi climàtic a mitjà termini.
L’investigador de l’ICM-CSIC Jorge Guillén confirma que les platges de Barcelona «amb prou feines» poden rebre aportacions sedimentàries de manera natural. Per això, «només es poden compensar abocant sorra portada d’altres llocs», però a causa dels efectes del fort onatge, especialment durant els temporals, s’acaba produint «la regressió progressiva» d’aquests trams de litoral. És a dir, que al final és una solució provisional i no sempre definitiva.
En general, la urbanització de la zona litoral adjacent a les platges impedeix la circulació dels sediments. Sense anar més lluny, a causa de l’augment de població a la costa des de fa dècades, ha anat augmentant la construcció de passejades marítimes just darrere de la platja, seguida d’importants blocs de pisos. Això ha implicat, a la major part del litoral, la destrucció de la zona de dunes i de la seva vegetació. Les dunes són importants acumulacions de sorra que constitueixen una reserva de sediments; és a dir, després d’un temporal el vent pot arrossegar la sorra d’aquest ecosistema particular i, així, regenerar la platja de forma natural. A més, la vegetació de les dunes dóna estabilitat a la platja, de manera que fixa la sorra i n’impedeix la desaparició.
L’ocupació de les platges per edificis i altres infraestructures explica per què no es poden moure amb llibertat els sediments. Els experts també al·ludeixen a la construcció d’estructures marítimes, com ara dics, espigons i ports, que constitueixen una barrera que produeix l’acumulació de sediments a la part oposada al moviment dels corrents de deriva litoral, mentre que causa l’erosió costa avall.
Les actuacions per fer front a la regressió de les platges poden ser diverses, tot i que no estan exemptes de problemes. El més habitual és la recuperació artificial amb sediments marins o terrestres triturats. Però dragar el fons marí per obtenir aquesta sorra té un impacte negatiu sobre la flora i fauna de la zona, especialment si aquests llocs tenen praderies de fanerògames com la Posidònia. Quan l’origen és terrestre, solen provenir de pedreres, per això és una sorra que no sol ser agradable al tacte i, a més, produeixen la destrucció de muntanyes.
Més que construir dics, pantalles o murs, els experts assenyalen que, de vegades, la solució més assenyada, si no hi ha en perill cap interès de la població, és deixar que la platja tingui l’evolució natural és a dir, deixar que la costa evolucioni com hagi d’evolucionar.
Això és així perquè, als impactes que comporta la reposició artificial de sorra, s’hi afegeix l’evidència que en molts casos aquesta acaba desapareixent una altra vegada a causa dels temporals, cosa que donaria lloc a una espiral de reposició-desaparició-reposició que no faria sinó disparar una cadena de despeses econòmiques i danys ambientals difícilment justificable.
