L'escàndol vist des de CDC

En els darrers dies he tingut l'ocasió de saber què pensen alguns alts dirigents o exalts dirigents de CDC. Ha estat directament o bé a través d'algun intermediari. N'ha resultat un calidoscopi pintoresc.

Un actual dirigent del partit pujolista (ha, ha, ha) diu: "No podem fer res més que guanyar temps". Sobreentès: per intentar arribar al 2016. Un altre afirma que "la gent no s'adona compte que estem ?gestionant una derrota". Han de ser els que no em llegeixen, perquè des del vespre del 25 del novembre de 2012, dia de les eleccions anticipades per Mas, ho he estat escrivint a dojo. Es va estar fugint d'admetre una derrota palesa per a caure en un pou molt més fons.

Algun mal intencionat, o millor informat, em diu que l'actual escàndol del sistema pujolista corrupte va començar a ser sabut aquell any 2012, per un informe de la UDEF (Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal), de la qual Pujol va fer veure que no sabia que existia. Aquell informe hauria augmentat el desig de Mas de convocar eleccions anticipades i de radicalitzar la demagògia d'enfrontament. Per tant, seria un clàssic, comparable a la decisió de les mules uniformades argentines d'envair les Falkland (1982) en veure que la seva tirania assassina corria perill per raons internes. També es podria comparar a la resurrecció intermitent per part de Franco del tema de Gibraltar, en funció del que fessin els miners asturians.

Més d'una font em cita, com si fos un remei de l'àvia, una frase de Xavier Trias: "Pujol hauria de desaparèixer". No sembla que el mateix Pujol hi pugui estar mai d'acord.

Ans el contrari, per ara, el pare de CDC sembla més actiu que tota la resta del partit. Demano als meus interlocutors de CDC si creuen que el personatge hauria d'optar per una estratègia de defensa o bé per una altra d'autocrítica o de contricció. De la primera em diuen que la veuen difícil. Quant a la segona, la de penediment, la consideren impossible. A un d'ells, amb qui tinc força confiança, li dic: "No et fa vergonya estar en un partit que fou creat i liderat per algú sense cor ni vergonya?". Em contesta que no ho sabia. No insisteixo, podent-ho fer.

S'enganyen o enganyen els que diguin que no es notava l'existència d'un sistema pujolista de control polític i social basat en diners multicolors, amiguisme i clientelisme. Jo vaig estar reunit un munt de vegades a la Presidència de la Generalitat, durant la primera legislatura. Infinitud de vegades m'hi vaig trobar amb el llavors conseller de Treball Joan Rigol. Foren més vegades que tots els altres consellers junts. Rigol donava la impressió que estava de tertúlia permanent amb Lluís Prenafeta. Mai no va sospitar ni ensumar res? Una cosa és tenir proves concretes, però ni ensumar-ho? Fuig, home, fuig.

En termes variats, les fonts veuen una estratègia tendent a donar les culpes de tot a la família Pujol, inclosa Marta Ferrusola. Una d'elles em diu que Pujol optà per deixar anar una mica de llast -amb la declaració unilateral inicial- com dugué a terme l'inefable Fèlix Millet, per evitar del tot anar a la presó, cosa que sempre ha estat poc probable.

Per descomptat, vaig sostenir, com he fet des del primer dia, que cal cercar traces de tot un sistema, a base de creuar dades diverses, per trobar quin tipus d'actes administratius es poden correspondre amb ingressos il·lícits. Tot apunta a que els beneficiaris serien diversos, però coordinats i amb uns receptacles parcials comuns, col·lectius. El que els dic no genera cap entusiasme, però tampoc crítiques. És el que ja passava abans que esclatés l'escàndol: en privat s'admet molt i en públic es calla tot. Si tot queda en això, el segle XXI, i en queda un bon tros, serà horrible per als catalans. Voler-ho fer passar, com fa el ridícul Manuel Cuyàs, per "una distracció" o, com fan tants, per quelcom secundari, és afegir una injúria a una gran maldat.