«El que abans eren arbres ara són pals cremats. Les cases són totes negres i els cables de la llum estan escampats per terra. Els cotxes estan cremats... Tot està destrossat: no ha quedat res», explica Núria Ferrer amb la pell eriçada després de tornar de la urbanització River Park, al Pont de Vilomara (Bages). Aquesta és una de les urbanitzacions més afectades per l’incendi que crema des de diumenge a la comarca del Bages i que ha convertit en cendres més de 1.743 hectàrees. Els bombers ja l’han donat per estabilitzat però els danys causats són desoladors. Roberto García s’ha quedat sense casa. «On viurem?», es pregunta.
El gran incendi ja està estabilitzat, cosa que significa que el foc deixa de propagar-se sense control i els Bombers de la Generalitat poden acabar d’extingir-lo amb més facilitat. Tots els veïns afectats es poden desconfinar o tornar a casa seva; aquest és el cas de 200 persones desallotjades.
El foc ha afectat quatre municipis: Talamanca, Sant Fruitós de Bages, Sant Vicenç de Castellet, Pont de Vilomara i Rocafort. Els 80 veïns de Rocafort han estat més de 24 hores confinats a casa (igual que els veïns de la urbanització Les Brucardes, de Sant Fruitós de Bages) i els 150 veïns desallotjats de la urbanització River Park seguien ahir passejant tristos pels voltants del pavelló que els va acollir. El frenesí dels equips d’extinció d’incendis era constant. Ningú no recordava que ahir era festa major. Els plors, les abraçades i els sospirs substituïen la música de l’orquestra mentre observaven com les flames han impactat a la zona.
Núria Ferrer parlava tremolant i amb un fil de veu. «Et queda una sensació de ràbia, d’impotència... És que no ha quedat res», relatava. «Només són unes 15 cases que estan intactes. La resta és una ruïna», deia. Va entrar acompanyada dels agents rurals i per motius de causa major. Un altre veí, per exemple, necessitava recuperar un respirador. O David i Dolores, que volien saber si els seus animals domèstics, atrapats dins del domicili, seguien vius.
«El que em fa més mal són els records que s’han quedat allà i no recuperaré», explicava desolat Roberto García. Duia una gorra i tenia la mirada perduda. És vidu i pare d’una nena de 11 anys. «Ja m’han dit que no hi ha sostre... que tot són cendres», explicava. La seva casa, d’una planta i amb un jardí verd que avui són grises cendres, estava folrada en fusta. «El foc va entrar per la finestra i s’ho ha carregat tot», relatava. Va passar la nit al pavelló municipal. «És que no tinc on anar... Què farem ara?», es preguntava. García encara pagava la hipoteca.
«M’ho prenc com puc, però la nena ho té tot allà: els llibres, els deures, l’ordinador...», explicava. Resignat, mirava al capdavant. «De pitjors n’hem sortit», responia esperançat. Fa sis anys, la mort de la seva dona per un càncer ja el va fer trontollar per a tota la vida. «Pensava que no hauria de suportar cap altre pal», es lamentava capcot. No deixava de pensar en tota la documentació que pot haver desaparegut: les escriptures de la casa, el llibre de família, la roba. I recordava amb dolor els discos durs amb les fotos de tota una vida.
Els seus veïns intentaven animar-lo. Asunción Blanco, Contxita, aguantava la seva gossa Maya davant de les portes del poliesportiu municipal. Ella va veure com diumenge les flames s’acostaven a casa seva. «Estava estenent la roba i vaig començar a trucar al meu marit perquè vingués. Estava tan nerviosa que se’m van trencar les ulleres... Allò era com ser a l’infern», relatava. Va passar la nit a casa de la seva germana, on també hi ha el seu altre gos de vuit anys.
«Estic tranquil·la perquè vaig poder salvar els gossos... Però allà segueixen les fotos i la roba del meu fill», explicava amb els ulls vermells, a punt de plorar. «Es va morir quan tenia 14 anys, però jo tenia totes les seves coses allà guardades». No sap si casa seva segueix dreta i, per tant, si els records del seu fill mort hi seran quan torni. Mitja hora després, saludava amb mig somriure: «El jardí i la piscina sí que estan cremats, però almenys la casa està bé».
Moltes atencions mèdiques
David no podia articular cap paraula. Li tremolaven els llavis i només resava per la gata. «De moment hi ha molta indignació, però començaran a sortir quadres d’ansietat quan vagin a casa seva i vegin la situació», assegurava Carme Espelt, psicòloga de Cardona traslladada fins al Pont de Vilomara per atendre els afectats. En total, han estat 150 atencions mèdiques, moltes per ansietat i d’altres per ajuts amb la medicació. Però la indignació que ha vist la psicòloga és majúscul. Els veïns van escridassar l’alcalde, Enric Campàs en la primera reunió d’atesos. «No ens saben dir quines cases estan cremades. I és que fa temps que avisem, no netegen el bosc: allò era un polvorí, estava cantat que passaria», criticava Gerard Candel un dels veïns afectats que ha hagut de deixar casa seva.
Unes crítiques que repetien molts veïns, i més quan a les tres de la matinada van veure com cremava l’altra banda de la muntanya, direcció Manresa, que seguia intacta. Ara només queda la por i el temor. A finals de la tarda, l’alcalde es va defensar de les esbroncades. Va recordar que el 2018, amb fons de la Diputació de Barcelona, es va netejar el perímetre de la urbanització (25 metres d’amplada) i l’hivern del 2021 van fer una altra neteja
Fora del poliesportiu diversos nens jugaven. «I casa teva s’ha cremat?», preguntava Elisa, de 5 anyets, als altres nens que corrien entre voluntaris i llits improvisats de la Creu Roja. «Ahir sí que vaig tenir por, avui he dormit a casa de la meva tia», deia la nena. Xènia explicava que el dia anterior va fer 9 anys. La nena i els seus pares van fugir amb el que portaven posat. Però aquesta data mai l’oblidarà. El dia que va sobreviure a l’infern.
