El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, va destituir ahir el comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Maria Estela, després de nou mesos en el càrrec. La decisió implica el sisè canvi de cap a la policia catalana en només cinc anys: el número dos Eduard Sallent, a qui Estela havia intentat sense èxit treure de la prefectura per evitar que seguís manant més que ell des de la segona fila, torna a allò més alt. Un càrrec que exercirà «en funcions», segons remarquen fonts de la conselleria i que haurà de cedir els pròxims mesos a una comissària de les que ahir van començar el curs de formació que acabarà al desembre.
L’encara intendenta Rosa Bosch, que serà comissària en finalitzar aquest període i que forma part de la prefectura actual del cos, és qui té més opcions de convertir-se en la primera dona anomenada comissària en cap en un futur no llunyà. La notícia no ha agradat a la majoria de la cúpula que, com Estela, perceben Sallent com una porta entreoberta a partir de la qual es permeten les ingerències polítiques que empetiteixen el cos policial.
El nou destí d’Estela serà la regió policial de Ponent i es va acomiadar en una carta en què demana treballar amb «neutralitat política». Estela, que després de sentir-se desautoritzat per Elena en comprovar divendres passat que no es tenien en compte els seus suggeriments sobre la selecció de nous comissaris havia proposat al conseller que l’enviés a Lleida si no confiava en ell per enviar el cos. Elena va respectar aquest últim desig ahir, dia que no va començar com esperaven a Interior. Estela va arribar a la reunió disposat a seguir com a comissari en cap. Però el conseller el va destituir.
No vol ser un «espantaocells»
«Estela ha estat destituït perquè s’ha negat a ser un espantaocells», expliquen comandaments de la policia catalana molestos amb un ball de caps que va començar amb l’aplicació de l’article 155 després de la tardor calenta del procés el 2017 que va suposar la fi del major Josep Lluís Trapero, i que sembla que no s’acaba mai.
Amb la recuperació plena de l’autonomia catalana, el Govern no ha allunyat el cos policial de la política. Ha fet tot el contrari. Ferran López, que havia navegat en la tempesta de la intervenció ministerial, va ser acomiadat així que Miquel Buch va prendre el control de la conselleria. Miquel Esquius va durar menys d’un any perquè el mateix Buch va canviar d’opinió i va voler col·locar Sallent, que acabava de promocionar a comissari aquell mateix dia com a nou cap. Aquell ascens meteòric va incomodar perquè la resta de comissaris el veien com un home del llavors secretari general Brauli Duart –qui realment movia els fils durant el mandat de Buch–. Però Buch va marxar fulminat pel llavors president Quim Torra i va arribar Miquel Sàmper. Aquest, després de veure com l’Audiència Nacional declarava innocent Trapero durant la tardor del 2021, va decidir restituir Trapero.
La tornada semblava augurar una etapa d’estabilitat. Però, un altre cop, ha passat el contrari. Tretze mesos després, ja amb Elena i Esquerra per primera vegada a la Conselleria d’Interior, Trapero va ser destituït. Va ser un final amarg que ERC va defensar públicament perquè volia una prefectura més coral i internament perquè deia que Trapero s’havia «bunqueritzat» i no tenia en compte les instruccions polítiques. Des de l’entorn de Trapero es deia que les directrius eren més aviat ingerències polítiques que comprometien el funcionament del cos i se subratllava que allò que en realitat perseguia ERC era controlar les investigacions criminals.
En els últims anys, l’intendent Toni Rodríguez havia fet una cosa poc freqüent a la història política dels Mossos: investigar les sospites de corrupció del mateix Govern. Així es van instruir causes contra Laura Borràs o Buch –el seu cap polític directe–. Elena va negar categòricament que apartés Trapero del seu càrrec per investigar la corrupció autòctona. «Abans de tapar la corrupció, em moro», va prometre. Però la veritat és que l’intendent Rodríguez, una setmana després del final del segon mandat de Trapero, va ser apartat de la Comissària General de Recerca Criminal (CGIC) i enviat a la comissaria de Rubí.
L’ombra de Sallent
Per defensar públicament aquella nova prefectura més coral i femenina, Elena va construir un trident: Josep Maria Estela, Eduard Sallent i Rosa Bosch. Sallent tornava a la prefectura després de la interrupció temporal que havien suposat per a ell els 13 mesos de Trapero, però ho feia com a número dos. Estela, que havia dit que no diverses vegades, va acabar acceptant ser el número u després de la insistència del conseller. Arrelat al territori, fill d’un exalcalde d’Esquerra a Alcarràs, ben considerat pels seus companys i amb experiència a sis regions diferents, era un bon policia però sense experiència en intrigues polítiques. Ideal per als propòsits del director general Pere Ferrer i el cap de gabinet d’Elena, Raül Múrcia, que confiaven en Sallent per tenir ple accés a la sala de màquines policial, la mateixa a la qual tenien por d’acostar-se mentre manava Trapero.
El que ha acabat passant és que Estela, que va meditar a fons la decisió d’acceptar el càrrec o no, es va prendre seriosament l’encàrrec d’Elena: ser el nou comissari en cap dels Mossos. Però va descobrir de seguida que el que planejava la conselleria era una altra cosa: que qui prengués les decisions fossin Sallent, Ferrer i Múrcia. Així s’ha anat trobant que la seva idea de prioritzar el territori ha xocat amb la concentració de recursos més centrals, com ara la policia marítima, secundaris per a Estela. O que el seu intent de comptar més amb Trapero -apartat a tasques d’anàlisi- ha estat vetat. Al mes de juny, Estela es va reunir amb Elena i li va dir que així no podia seguir. Si confiava en ell com a comissari en cap havia de deixar-lo manar i havia d’apartar Sallent de la prefectura, que no era coral, com li havien promès, era un artefacte dissenyat perquè el seu segon manés més que ell des de l’ombra.
