Democràcia i excepcionalitat

En un dels últims llibres que va escriure Jorge Semprún, Pensar en Europa, editat per Tusquets a la ciutat de Barcelona l'any 2006, es definia el concepte «democràcia» per mitjà d'esmentar que és un sistema que com el coneixement cultural es manté de manera permanent en crisi. Si l'aprenentatge és trobar noves preguntes amuntegades sobre velles qüestions; la democràcia és afrontar nous problemes sobre les estructures que van permetre superar vells obstacles. Si el coneixement és renunciar a trobar la resposta definitiva, perquè al final allò de més profit que tenim és el camí d'aprenentatge; la política democràtica és en bona mesura renunciar a la utopia, perquè està en crisi permanent significa assumir la limitació humana i, d'aquesta manera, allunyar-la d'opcions unívoques o tancades.

Des d'aquest punt de vista, l'opció independentista és tan democràtica com qualsevol altra, sempre que no sigui explicada com el projecte del país, perquè la ciutadania té un caràcter divers per definició; o com un futur idíl·lic on tots els problemes seran superats, perquè qualsevol estadi a avenir tindrà noves complexitats. La democràcia altera la seva estructura més nuclear quan un projecte es defineix com a excepcional i, per tant, adquireix el poder per modificar o renunciar a les regles pròpies d'aquest sistema. En el llibre «Eichmann a Jerusalem», publicat primer com a articles en el The New Yorker el 1963, al marge del fet històric concret, Hannah Arendt advertia contra el que li podia succeir a la democràcia quan s'alteraven les seves regles en virtut del principi de l'excepcionalitat.

En aquest diari, Lluís Llach, candidat gironí a la llista de Junts pel Sí, entrevistat per Pau Esparch, va dir que «no és que renunciem, però, aparquem durant 12 o 18 mesos una colla de principis que són bàsics en les nostres vides i en els quals creiem fermament per aconseguir el pas de pantalla». En la mateixa línia que ho faré ara, vaig defensar fa uns dies que era una incongruència que Dolors Bassa, que ocupa el càrrec de secretària general d'UGT a Comarques Gironines, estigui a la mateixa llista que el convergent Carles Puigdemont, que amb un atur a l'entorn mig de 7.500 persones a l'anterior legislatura, va dedicar la màxima inversió del mandat a comprar un fons d'art amb quadres que ningú no ha vist encara. Els socialistes no només som crítics amb la llista de Junts pel Sí, perquè no som independentistes, sinó perquè pensem que hi ha regles o principis (diu Llach) que no es poden modificar per cap excepcionalitat.

El govern d'Artur Mas ha maltractat la cultura aquests últims cinc anys: el pressupost de Cultura ha disminuït un 25%; el Consorci per a la Normalització Lingüística està paralitzat; l'Acord Nacional per a la Cultura i el Pla Estratègic han quedat en un no res; el Consell Nacional de la Cultura i les Arts no té cap funció per la reducció d'un 90% del pressupost; l'Agència de Patrimoni pateix greus problemes de gestió i d'execució de projectes; els museus han perdut autonomia de gestió amb una baixada de la difusió, la qualitat dels continguts i les accions de conservació; i les produccions culturals han patit una caiguda sobtada. El 21% d'IVA cultural imposat per l'Estat, no ens pot fer defugir la crítica interna per la gestió del govern de Convergència a Catalunya. Si Llach no hagués renunciat a aquests «principis que són bàsics» en pro d'un fet excepcional, pensem que qualsevol opció política que defensés per al futur de Catalunya ?seria més completa i menys unívoca.