S’ACABA LA COMÈDIA, COMENÇA LA TRAGÈDIA

Q uan el joc del gallina es posava interessant - vull dir, quan JxCat o ERC o ambdós a l’hora estaven a un pam de caure pel penya-segat-, se’ls aparegué el «seny de la barretina» – en expressió precisa del conservadorisme innat dels catalans feta pel pare d’en Gaziel – i el tsunami que s’havien mútuament provocat en calma plàcida es va tornar. És el que té fer-se el fatxenda jugant-se a daus uns tres-cents alts càrrecs per barba amb els consegüents carretons de diners públics. A l’hora de la veritat, després de tres mesos de desori i de llençar-se els plats pel cap, tots els implicats en la cursa cap el no-res es declaren recíproc amor etern, fan emmudir els seus respectius hooligans i es reparteixen el botí. Tot perquè una mil·lèsima de segon abans d’exhalar l’últim dels sospirs se’n recordaren de l’acudit del dentista i d’aquella expressió màgica de l’«oi, doctor, què no ens farem mal?» dita pel pacient a l’estomatòleg, també anomenat arrenca-caixals, i tornen a corre-cuita al pressupost públic del qual mai volien sortir. S’acabà la comèdia.

Qui ha guanyat fent de gallina l’altre? Igual com els periodistes taurins recullen habitualment en les seves cròniques –aquí les curses de braus es troben prohibides per fer pudor d’espanyoles mentre som líders en bous embolats i capllaçats, i presumim de dignitat animalista- l’opinió dels assistents es troba dividida. Per a alguns, el gladiator Puigdemont ha vençut; per altres, ho ha fet mossèn Junqueras, però allí on s’ha donat unanimitat en el veredicte és en el paper pel·liculero fet per la CUP: per vocació uterina va triar fer de banca en la gran comèdia oferta i sabut és que la banca sempre guanya. Els patriotes que despatrien la pàtria comuna provocant el trencament de la mateixa en dues parts, que a més les volen irreconciliables, n’han sortit ben parats, tot i que pel camí hagin deixat uns 800.000 feligresos en un abandonament massiu de la paranoia elevada a doctrina.

Com va escriure dimecres passat aquest mestre d’analistes polítics que és en Rafael Jorba a El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, «la muntanya va parir un ratolí». Ho predicava respecte tant dels llocs on es va segellar l’acord/desacord/acord entre els republicans i el juntaires, com del contingut del mateix, que, en terminologia roquista, és un «vaya, vaya, desde luego», expressió interna del grup parlamentari de l’enterrada CiU que lideràrem successivament Miquel Roca, Joaquim Molins i un servidor al Congrés dels Diputats.Un parlar per parlar la finalitat del qual és no dir res que sigui mínimament intel·ligible. El Trio Guadalajara ha renovat cantaires, potser, però ha tornat al relat del qual han estat presoners tots aquests últims anys. Ho han fet en versió vintage postmoderna per seguir escrivint fulls de ruta que transcorren, tots ells, per l’anell de Saturn, perquè pel planeta Terra només se’l creu en Jordi Sànchez, un antic comunista a qui vaig conèixer en tertúlies nocturnes a Catalunya Ràdio que destacava per la seva facilitat de paraula que res de comprensible deia.

Catalunya no ha tingut president de la seva institució d’autogovern des que el vicari Torra fou desallotjat de Palau per sentència judicial ferma recaiguda en un dels seus nombrosos gestos i actes d’inútil unilateralitat sectària, però que li han reportat una jubilació envejable. Portem quasi vuit mesos de vacatio provocada a la primera de les nostres magistratures i de desgovern a l’enèsima potència. Però si ho comptem a partir de l’última de les jornades electorals viscudes, més de tres mesos de desori, d’ultimàtums sempre prorrogats, d’impertinències mútuament llançades, d’inoportunitats polítiques de tota mena, de penes explicades off the record que les hem conegut a la premsa i de molta ferralla llançada per la finestra amb males intencions. Massa ferides obertes per tancar-les de cop i volta. Vegi’s les dues postacord: Elsa Artadi baixa del tren que la portava a la vicepresidència del Govern i Laura Borràs no explicita el sentit del seu vot a la direcció dels juntaires respecte a l’acord assolit pel qüestionat Sànchez, que hom intueix negatiu.

Mentrestant, Pere Aragonès agafa el vell guió de sempre per dir-nos que el seu objectiu és la independència de Catalunya, però retorna a la taula de diàleg amb el Govern d’Espanya; que amb ell hi haurà una «nova Generalitat republicana», quelcom impossible en una Espanya que té un sistema polític anomenat «monarquia parlamentària»; i que no parlaria massa atesa la feina que té per endavant, després de posar a prova el nostre cor durant més de tres mesos de negociacions i presidir un Govern en un funcions durant més de mig any, que en model d’estudi s’ha convertit a la prestigiosa Escola d’Administració de França. O és un cadell o és un un caradura del carajo, com diria el senador mexicà José Murat, del PRI, naturalment, tot ensenyant les dents enmig d’una estrepitosa rialla. Sembla haver-se abaixat el teló de la comèdia representada, molt dolenta per cert, però em temo que ens l’aixecaran de nou per oferir-nos la tragèdia de sempre: dos que no s’entenen, un tercer que els fueteja des del Parlament i una societat civil tan presumida com inútil. Senyores i senyors, això és Catalunya.