Cada any, els Mossos d’Esquadra detecten al voltant d’una desena de casos de matrimonis forçosos. Però el doble crim de les dues germanes de Terrassa assassinades al Pakistan, igual que les dades que remenen les entitats socials, demostra que sota la superfície hi ha desenes de dones que no volen denunciar o que ni s’atreveixen a verbalitzar-lo. Fa dos anys, la Generalitat va dissenyar el primer protocol en tota Espanya per afrontar aquesta realitat invisible.
«Malgrat la pandèmia hem anat implementant la primera fase del protocol, però fa falta molt més, sobretot insistir en la fase de l’acompanyament i la recuperació de les dones», sosté Sonia Parella, sociòloga i membre del Centre d’Estudis i Recerca en Migracions de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que va participar en la redacció d’aquest pla.
El 2 de març de 2020, dues setmanes abans que esclatés la pandèmia del coronavirus, la Generalitat va presentar el primer protocol per a abordar i detectar els matrimonis forçats a Catalunya. La idea era usar la xarxa existent que treballa contra l’ablació de les nenes per a incloure també els matrimonis forçosos, i ampliar-la en altres municipis.
«Tenen coses en comú, però en la mutilació genital femenina treballem amb edats molt concretes, els matrimonis forçosos són molt més complexos: ens podem trobar des d’adolescents nascudes aquí fins a dones adultes i amb fills que són casades als seus països però quan són reagrupades a Catalunya segueixen amb aquest maltractament perquè el matrimoni no és consentit», explica Parella.
Des d’aquella presentació, Parella i el seu equip han fet més de 40 formacions a diferents treballadors de l’administració. Cursos en totes les comarques catalanes en els quals han participat treballadors dels serveis socials, escoles, metges o tècnics de joventut, entre altres.
«És molt important tenir petits radars que puguin detectar els casos: saber en què consisteix, signes d’alarma...», prossegueix. «El que passa és que no és suficient, s’ha de treballar amb les diferents comunitats de migrants i aconseguir recursos i finançament», avisa Parella.
En aquest sentit, insisteix en la necessitat d’ampliar aquesta formació i sensibilització entre totes les comunitats de migrants, especialment entre aquelles en els països de les quals els matrimonis per força continuen estant plenament normalitzats. «No es tracta d’estigmatitzar, a Espanya fa relativament poc això també passava. Però és necessari anar trencant falsos mites i creences perquè siguin les pròpies comunitats les que aturin aquestes pràctiques i puguin activar també les alarmes. I només ho farem si anem fins ells», afegeix.
Dos anys després de la posada en marxa del programa, l’experta demana aplicar la segona i tercera fase del protocol. Entre elles, destaca l’acompanyament a les víctimes i el treball per a la seva recuperació.
