El viatge de Lemper

DIu Ute Lemper que l'espectacle Last Tango in Berlin és un viatge a través del temps: des de l'Alemanya d'entreguerres i cabarets plens de fum a l'Amèrica Llatina del tango de Piazzola i els versos de Pablo Neruda. I entremig, la cadència dels millors anys de la cançó francesa.

I així va ser també a Girona, on va portar el que ella mateixa defineix com a «cançons d'amor, ?guerra, desesperació i esperança» i que bé es podria rebatejar com el Greatest Hits d'Ute Lemper. No és cap crítica, al contrari, lloats siguin els artistes que donen al públic el que millor saben fer.

Va anar trenant amb elegància i ironia el repertori alemany -amb Kurt Weill i Bertolt Brecht: Bilbao Song, L'òpera dels tres rals- amb les melodies cantades als camps de camps d'extermini nazis o el Non, je ne regrette rien de Piaf. L'única pega de l'espectacle són els problemes per copsar amb claredat els poemes de Neruda en boca de Lemper.

Amb la narració de la cantant, que va anar desplegant charme sobre l'escenari perquè el viatge temporal no fos turbulent, i amb un bandoneó que serveix com a fil conductor al periple musical, l'espectacle demostra que hi ha tradicions musicals que no són tan distants com semblen i que quan canta Lemper, sempre s'és benvingut al cabaret.