Una gran promesa

Lucie Horsh va tenir moments molt brillants durant el recital que va oferir amb el reconegut Thomas Dunford. El talent i la qualitat tècnica d'aquesta flautista són molt evidents. De tota manera, en alguna de les peces que va oferir, la majoria de les quals incorporaven virtuosisme i gran complexitat, va patir i l'expressió musical se'n va ressentir. La manera de tocar és molt «natural», sense estridències ni crispació. Va convèncer en general, sobretot a Les Folies d'Espagne de Marin Marais i la sonata de A. D. Philidor, molt ben perfilada i amb gran refinament. Les músiques, amb moviments ràpids i «amb moltes notes», encara la mantenen massa capficada en la partitura i això va en detriment de la musicalitat, però no en tots aquests moviments va tenir aquest problema. En algunes ocasions va oferir versions de sonoritat molt ampla, tècnica de primer nivell i sobretot molta musicalitat. Aquest fet fa que t'adonis que va ser una mica irregular durant l'espectacle que va oferir, encara que el treball es nota i molt. L'acompanyament de Dunford va ser acurat i no gens exhuberant en creativitat i sonoritat. Potser volia estar en un segon lloc però no és el perfil que recordem d'ell quan va ser a Girona amb William Christie. Sigui com sigui Lucie Horsh va fer un magnífic paper i esdevindrà un referent de la flauta de bec si continua en aquesta línia. No va ser un recital explosiu però sí amb grans moments.